Hi ha 23 guerres obertes: un viatge a través del dolor del món. Article d'Andrea Riccardi

Alep (Síria) destruïda per la guerra - Foto de Wikimedia Commons

Per als cristians, la pau és una missió antiga: per això han de recordar tots els pobles ferits per la violència i l'odi

Malauradament, no hi haurà treva nadalenca entre Ucraïna i Rússia. S'esperava amb força. Les arrels cristianes comunes dels dos pobles, que van néixer amb el baptisme de Rus i van viure durant molt de temps en la comunió de la mateixa Església ortodoxa, haurien d'haver afavorit aquest pas. Així les coses, hi ha el perill que la guerra no s'acabi. El Nadal, per als cristians, parla de pau. 

L'expressió més forta del mal és la guerra. No obstant això, domina els nostres dies. I no només a Ucraïna. El conflicte d'Ucraïna ens afecta els europeus per la seva proximitat geogràfica i pels refugiats que hi ha entre nosaltres.

Hi ha moltes altres guerres al món: 23 conflictes actius d'alta intensitat, als quals hem de sumar altres situacions de tensió oberta o latent. Al Nagorno-Karabakh, armenis i azerbaidjanesos viuen una tensió perillosa després dels enfrontaments que van obligar Armènia a retirar-se d'una part de la regió. Els azerbaidjanesos han tallat els subministraments de gas i les connexions per carretera amb Armènia. Turquia prepara una intervenció contra els kurds a Síria, acusant-los de complicitat en un atac a Istanbul: què passarà amb ells després que hagin resistit a l'Estat Islàmic? 

D'altra banda, Síria fa més de deu anys que no té pau, malgrat que a les principals ciutats ara hi ha més seguretat. Hi ha joves que en la seva vida només han conegut la guerra, que va esclatar el 2011 i que mai ha acabat. En aquest món global amb tantes interferències polítiques i amb armes molt poderoses, els conflictes sovint no acaben. La pau, quan es perd, és difícil de recuperar. Ho saben al Iemen, camp de batalla entre els huthi, els xiïtes recolzats per l'Iran, i els sunnites, recolzats militarment per l'Aràbia Saudita des del 2015. Proliferen els grups jihadistes i altres forces militars. El món ignora el dolor dels iemenites, que pateixen enfrontaments armats, mines sense explotar i fam, molta fam. La situació està estancada, mentre que gran part del país (inclòs el seu patrimoni artístic) ja ha estat destruït. 

Les guerres destrueixen la humanitat: els éssers vius, la seva història, la seva cultura. Penso en el Tigré, una terra meravellosa pels seus records cristians: les tropes etíops lluiten amb els tigrins juntament amb els eritreus i les tropes de diverses ètnies etíops. Mentrestant, s'esfondra Etiòpia, l'únic país africà amb una llarga història independent, un bastió en les relacions internacionals del continent. La banya d'Àfrica és una zona d'inestabilitat perillosa. Somàlia, un estat fallit, està abandonada a una violència sens fir, començant per la dels islamistes radicals d'Al-Shabaab. L'islamisme radical és el protagonista de moltes crisis: a Mali, Burkina Faso i altres països. No és només una qüestió religiosa, sinó que la violència fonamentalista es trasllada al terreny dels conflictes ètnics i socials. Això és el que està passant al nord de Moçambic, que aquest any ha celebrat 30 anys de la pau que va recuperar el 1992. Avui, prop de vuit-cents mil moçambiquesos han fugit de l'amenaça terrorista del nord. 

Aquest “viatge” pel dolor de les guerres del món no inclou moltes altres situacions. Però per Nadal hem de recordar els noms dels països i les terres en guerra. 

Un cristià no tindrà pau fins que el món estigui en pau. Diu el papa Francesc que estem vivint en una “guerra mundial per parts”. Amb la pregària, el record i l'acció, tots podem fer alguna cosa per fer realitat la paraula d'Isaïes que es llegeix a la litúrgia de la nit de Nadal: “Les botes dels soldats que sotraguejaven la terra i els mantells rebolcats en la sang, tot crema alhora, el foc ho devora”. 

Els cristians del nostre segle, hereus del segle XX que va viure massacres terribles, guerres i l'Holocaust, tenen una especial sensibilitat per la pau: és una missió antiga. Clement d'Alexandria ensenyava: els cristians són Eirenikon Genos, una raça pacífica. Un poble de pacífics que li recorda al món que la pau sempre és possible i, sobretot, és un deure.

Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 25/12/2022