Se sol dir que la infància és per a tothom un període de felicitat, gairebé «el període més feliç de la vida». Però per a molts infants aquesta idea no es correspon amb la realitat.
Als països industrialitzats, que gaudeixen d'un elevat desenvolupament tecnològic i on la natalitat és baixa, molts menors, que solen tenir famílies monoparentals, amb pares que treballen i poden estar poc per a ells, acaben passant molt de temps davant la televisió i, més endavant, davant de l'ordinador, absorbits pels videojocs. En alguns casos pateixen perquè no reben les cures que necessiten, perquè són agredits psicològicament o físicament, perquè són víctimes d'abusos o perquè són abandonats. Les tensions conjugals i la inestabilitat dels lligams afectius deixen marques profundes a la vida dels més menuts.
Als països més pobres és sabut que la pobresa material, la malnutrició, les malalties i la guerra dificulten la vida de molts infants i joves. En aquells països cada dia moren milions d'infants per malalties, per falta d'atenció sanitària i per desnutrició. El 40% viuen sota el llindar de la pobresa i el 42% no tenen accés a aigua potable. 130 milions d'infants no poden anar a l'escola, i més de 250 milions es veuen obligats a treballar. Des que va néixer el 1968, la Comunitat sempre s'ha preocupat pels infants necessitats, pobres entre els més indefensos.
Els infants han acompanyat la Comunitat des que va néixer. La seva vida feble, que necessita protecció i ajuda, sempre ens ha fet veure amb claredat el patiment que poden provocar indiferència i la soledat. Les paraules de Jesús «Qui acull aquest infant en nom meu, a mi m’acull» (Lc 9,48) han estat sempre com una crida al servei i a l'amor envers els infants i els joves, especialment els més pobres.
