Sant Gil (o Egidi) abat va ser un eremita del sud de França. La figura d’aquest sant va assolir una gran popularitat durant l'edat mitjana, però tot i això, no en tenim notícies segures.
Algunes fonts afirmen que va néixer a Atenes a principi del segle VII i posteriorment es va traslladar a la Provença francesa on va fundar un monestir a prop d'Arles del qual va ser el primer abat. Egidi hi va morir, probablement l'any 725, i des d’aleshores el monestir es va conèixer amb el seu nom.
Cap a final del segle IX s'hi va construir una cripta i allà, una tomba d'època merovíngia on se'n conversa el cos. L'abadia va ser fita de nombroses peregrinacions sobretot durant el segle X. El seu culte també es va estendre per la Itàlia central i per l'Europa oriental, especialment a Eslovàquia, Polònia i Hongria. És venerat com a patró dels leprosos, dels tolits i dels teixidors. Se l'honora l'1 de setembre.
La seva vida, que es va datar en el segle X i que també trobem a la Llegenda Daurada, explica que Egidi s'havia retirat a viure com un eremita en un lloc desert de la Septimània en companyia d'una cérvola que li donava la seva llet. Durant una batuda de caça l'animal es va salvar perquè Egidi va parar amb la seva cama una fletxa llançada pel rei dels gots. El sobirà va donar a l'eremita unes terres en què va construir un monestir del qual va ser abat. Quan ja era conegut per la seva santedat, Carles Martell va acudir a Egidi i li va suplicar que recés per obtenir per a ell el perdó d'una culpa que no gosava confessar a ningú. Posteriorment Egidi va anar a Roma per posar el seu monestir sota la protecció papal i va obtenir del pontífex privilegis que protegien el cenobi d'altres ingerències.
L'església de Sant Egidi de Roma va ser el primer lloc de pregària de la Comunitat de Sant’Egidio.
L'església s'aixeca sobre un complex més antic anomenat Sant Llorenç del Janícul o de curtibus. A principi del segle XVII la petita església era un edifici ruïnós i l’any 1610 el capítol de la contigua basílica de Santa Maria de Trastevere (que n’era el titular dels drets) la va cedir a un devot carnisser, Agostino Lancellotti, perquè la restaurés. Amb les generoses ajudes de la princesa de Venafro va restaurar l'església, en va canviar la denominació, la va dedicar a sant Egidi i, juntament amb la casa annexa, la va cedir a les Carmelites Descalces. En aquell moment les monges havien obtingut una altra església propera, consagrada als sants Crispí i Crispinià.
Per no tenir dues esglésies en un mateix monestir les carmelites van decidir enderrocar-les i reconstruir-ne una. Era l'any 1630 i l'església es va dedicar a la Mare de Déu del Carmel, tal com es llegeix a la inscripció de la façana: "B.V. Mariae de Monte Carmelo dicatum a. salutis MDCXXX".
L'interior de l'església està format per una sola nau. És particularment interessant el monument fúnebre de Veronica Rondini Origo de Carlo Fontana, i la tela en què està representat sant Egidi abat amb la cérvola, de Cristoforo Roncalli, anomenat el Pomarancio.
El primer que destaca en entrar a la petita església és la gran icona del Rostre del Senyor, col·locada a l'altar, al fons de l'església. Es tracta d'una icona molt antiga d'origen rus. Representa un mandilion, és a dir, el vel en què ha quedat impresa la veritable imatge del rostre de Jesús. Des de la icona Jesús, amb una mirada alhora seriosa i compassiva, observa tot aquell que s'asseu a l'església per pregar. Així comença la pregària: sota la mirada de Jesús. Ell ens ha vist quan estàvem sols, confusos i dispersos.
Sota la icona del Rostre del Senyor hi ha un faristol en què sempre podem trobar una Bíblia oberta. Davant del faristol hi ha un ciri, que s'encén cada cop que es llegeix la Bíblia, per proclamar la Paraula de Déu.
Sobre l'altar penja una creu i a tots dos costats hi ha les icones de Joan i de les dones que estan als peus de la creu Davant de l'altar trobem una bonica icona de la Mare de Déu que mostra el Nen. Al seu costat, els dos sants fundadors del monaquisme rus: Antoni i Teodosi. Al costat de l'altar, penjat al pilar de l'esquerra, a l'alçada de la balustrada, hi ha un Crist de fusta molt particular perquè no té braços. No coneixem la història d'aquest Crist de fusta, no sabem qui el va tallar, ni quan ni on hem de situar el seu origen. I, sobretot, no sabem per quin motiu no té braços. Senzillament és així: un Crist amb el seu dolor, mirant cap amunt. Per a la tradició de Sant'Egidio, és el "Crist de la impotència".
La capella de la dreta de l'església de Sant'Egidio és la capella de les creus. Sobre l'altar s'ha construït una mena de turó de pedres i sobre aquestes pedres s'han anat col·locant desenes de creus de tota mena: de fusta, de metall, de ceràmica, d'ambre... Sota cada creu se n’indica l’origen. Una creu pintada amb el rostre de monsenyor Romero, naturalment ve d'El Salvador. Una creu d'ambre, amb trets típicament armenis, és un regal del patriarca armeni com a agraïment per l'ajuda de la Comunitat quan es va produir el terratrèmol del 1988. També hi ha una creu peruana, que representa molts homes petits que la duen, junts, sobre les espatlles. En una altra creu, el lloc de Jesús l'ocupa la crossa d'un discapacitat. Una creu etíop es va fer amb metall reciclat de projectils. Hi ha moltes creus, totes diferents, com ho són els països on es van fer. Hi ha moltes creus perquè avui encara molts homes i dones són aixafats sota el pes de creus insuportables. Moltes creus perquè Jesús encara continua morint a molts llocs del món.
Sota les creus i a prop de l'altar hi ha uns grans quaderns que contenen les històries (i en alguns casos, fotos) d'amics que la Comunitat ha conegut als peus de la creu, en moments de patiment i de necessitat.
A terra, sota l'altar, hi ha un cistell amb quartilles de paper plenes de noms. Són els noms dels malalts pels quals cada primer dilluns de mes es prega a Santa Maria de Trastevere, quan la pregària de la Comunitat de Sant’Egidio es dedica als malalts. Tothom pot escriure el nom de les persones que vol recordar en una quartilla. Aquestes quartilles, que es recullen durant la pregària, es dipositen als peus de l'altar de les creus i es canvien cada mes.
La capella de l'esquerra està dedicada al sant. S'hi guarden Bíblies o Nous Testaments en desenes de llengües que es parlen per tot el món. La Paraula de Déu parla a tots els homes d'aquest món i a tot aquell que entri a l'església per pregar o meditar.
