Mateu 11,25-26
En aquell temps, Jesús digué: —T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho.
Amb gran joia anuncio que avui el papa Francesc ha reconegut el martiri de Floribert Bwana Chui, que va néixer el 1981 i va ser assassinat el 8 de juliol del 2007 a Goma (Congo), per odi a la fe, tal com diu el decret. Per odi a la fe. Quan tenia 26 anys, les mans mafioses que havien intentant corrompre’l el van castigar amb la mort per la seva resistència. Una resistència que no entenien.
En una regió bel·licosa, amb molts moviments ètnico-polítics enfrontats i amb forts interessos econòmics que voregen i es barregen amb la criminalitat, en Floribert va viure des de jove una enorme voluntat de viure i també de fer el bé als altres. La trobada amb Sant’Egidio el va dur als pobres, als nens del carrer, que la gent veia com bandes marginals, criminals i violentes que roben i atemoreixen. El va dur a l’Escola de la Pau, que per a ell era el laboratori dels nous congolesos.
Va entendre que els pobres no són una altra raça, perduda per sempre. Una amiga seva explica: “Moltes vegades parlava dels nens del carrer; deia que no son diferents d’ells, que nosaltres i ells som els mateixos. I a més, no havien estat ells, els que havien triat aquella vida que es veien obligats a dur per determinades circumstàncies”.
Jo diria que l’amor pels infants és un dels motius del seu martiri. Va començar a considerar-los com la seva família i s’interessava cada vegada més per totes les dimensions de la Comunitat. Li agradava la pau i que li expliquessin la història de la pau a Moçambic, i somiava la pau per al Kivu.
En Floribert, que era religiós ja des de jove, va viure la conversió quan va conèixer la Comunitat, els pobres i la Paraula de Déu. La seva Bíblia, que es conserva a Sant Bartomeu, ara és per a nosaltres una relíquia preciosa. Estimava la Bíblia i, amb la seva simplicitat habitual, deia als seus amics: “Si tens algun problema, sigui el que sigui, no t’amoïnis; agafa l’Evangeli i llegeix-lo. Et consolarà, et donarà joia”. I és que sabia partir així la Paraula de Déu.
Era un jove, un home feliç, i també fort. Irradiava simpatia al seu voltant, i moltes vegades era un líder per als joves. De Goma el van enviar a Kinshasa per seguir els seus estudis. En aquell moment tothom li va aconsellar que es quedés a Kinshasa, perquè la capital oferia més oportunitats i també per evitar el clima de violència i d’arbitrarietat de Goma. A més, hi havia una llegenda negra a la seva família. El seu avi havia estat assassinat per motius polítics i el seu pare li aconsellava amb insistència que no tornés a Goma. Però quan va acabar el curs hi va tornar i es va negar a marxar.
Què somiava? Somiava canviar a partir dels nens del carrer,
Per això va tornar a la vida de sempre i va començar a treballar com a controlador per detectar productes en mal estat provinents de Rwanda. Seguia fent el seu servei amb entusiasme i creativitat. Un cas preciós és el d’en Jonathan, un nen del carrer que havia arribat a Goma des de l’altra riba del llac perquè havia pujat en un vaixell, no n’havia pogut baixar i s’havia quedat a Goma, al carrer. Quan tornava de Kinshasa, en Floribert el va tornar a casa seva.
En Jonathan recorda: “El que més m’agradava d’en Floribert era que parlar amb ell em feia sentir millor. Em va pagar l’escola, sí, i jo estava content per allò. Però no era aquesta la qüestió. Els diners no eren el més important. De fet, quan venia per aquí, cap dels nens del carrer li havia de demanar diners. Ho havíem decidit tots junts, perquè tu no demanes diners als teus amics. El més important –segueix en Jonathan– era que s’ocupava de mi, em donava el seu afecte, m’aconsellava, s’interessava per això, per allò altre, per mi, en general”. De fet, en Floribert va ser un home que tenia paraules amigues amb tothom. Aquella paraula era la seva arma.
Va gosar resisitir-se a la dictadura del materialisme i de la corrupció, que domina Goma en totes les seves fibres i totes les institucions i que s’ha convertit en un costum. Era un petit home (a les fotos se’l veu amb un cert aire d’intel·lectual o de funcionari) que es mesurava amb els senyors del diner, que movien homes, armes i milions de dòlars, i que tenien lligams amb la política i l’exèrcit.
Volien que deixés passar carregaments de productes en mal estat: un dia era aròs, l'endemà sucre, el dia següent tornava a ser arròs... El director de control de productes en mal estat rep pressions: “Amb 1000 dòlars en tens prou?”. Ell diu que no, però no l’entenen, i n’hi ofereixen 2000. Ell torna a dir que no, i n’hi ofereixen 3000. Segueix dient que no. No és el no d’una negociació; és un no diferent.
Al Kivu, i en altres llocs del món, per justificar la corrupció se sol dir: “Si no ho faig jo, ho farà algú altre al meu lloc”. D’altra banda, algun amic seu li deia: “Creus que pots canviar el món?”. Els que l’acompanyaven veien que rebia dures amenaces al mòbil, i moltes vegades l’apagava ben enfadat. Un amic va sentir que contestava enfurismat com no l’havia vist mai: “Nyiye amuta nikaza!”, que en suahili vol dir: “No em podeu obligar a fer això!”.
Però, qui no es veu obligat pels poders criminals? Qui pot resistir-s’hi? Com havia de fer-ho un jove de vint-i-set anys, que a ulls dels senyors del diner només era un imbècil tossut? Però en Floribert –patint, amb por, perquè era la seva setmana d’agonia– deia: “Com puc permetre que les mercaderies en mal estat enverinin la gent? Com puc permetre que les mercaderies en mal estat enverinin els meus nens, els nens de l’escola, els nens del carrer?”. I llavors, amb confiança, diu: “És millor morir que acceptar aquests diners”.
Llavors, quan surt d’una botiga on havia comprat una corbata, enmig d’uns dies frenètics, el segresten i se l’enduen. La cosa és seriosa, perquè un que veu com el segresten i el reconeix és eliminat dies després.
Pobre Floribert! La seva mort va acompanyada de tortura, de cops amb una planxa per tot el cos, sobretot als genitals, en senyal de menyspreu. El torturen arrencant-li les dents i al final l’estrangulen. Calia infondre terror, havia de servir d’exemple. Després d’allò, ningú no podria gosar dir als senyors del diner: “Nyiye amuta nikaza! No em podeu obligar a fer això!”.
El Papa ha reconegut el martiri, i en Floribert Bwana Chui és beat. “Beats, feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel”. El dèbil jove de vint-i-sis anys va vèncer el poder extraordinari dels senyors de la mort. “Beats, feliços els humils, perquè posseiran la terra”. “Beats, feliços els qui tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.” Avui sentim que en Floribert es compleixen aquestes paraules: “T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos”.
Estimats amics,
tots els que som aquí, més adults que ell, amb històries potser més complicades, que hem viscut sempre en països segurs, avui hem de dirigir els nostres ulls al cor d’Àfrica, a Goma, a aquest senzill. Màrtir i beat, que vol dir gran en el regne del cel. Ell, que era jove i mai no havia sortit del seu país, va davant nostre al regne i és mestre de tots nosaltres. Sobretot, en aquest món de poders ocults, corruptes, en aquest món dominat per guerres incompensibles, en Floribert indica un camí de canvi, el camí que ningú no em pot impedir: començar per mi mateix.
Amics,
no tot és impossible, no tot està perdut, hi ha esperança. En Floribert posseirà la seva terra, els que tenen fam i set de justícia seran saciats. En aquest temps, amb poca esperança de pau i d’alliberament del mal i de molts dels seus agents, el nostre Floribert és una làmpada que brilla en un lloc fosc. Ens dona esperança que despunti el dia, que l’estel del matí s’alci en el nostre cor.
Per això a la pregària d’aquesta tarda donem gràcies al Senyor per aquest do a la Comunitat, a l’Església, al Congo i al món sencer. Donem gràcies al Senyor per aquest do immerescut d’un germà tan jove i senzill que s’ha convertit en el nostre mestre.
