La Comunitat de Sant’Egidio recorda amb afecte Gustavo Gutiérrez, el cèlebre teòleg peruà considerat el pare de la teologia de l’alliberament, que va morir ahir als 96 anys. L’amistat amb ell va créixer amb el pas dels anys a través de moltes trobades tant al Perú com a Roma en què vam compartir reflexions sobre el valor dels pobres a l’Església, tema al qual va dedicar la seva vida des del Concili Vaticà II.
Reproduïm tot seguit el resum d’un col·loqui públic amb Andrea Riccardi, fundador de Sant’Egidio, a Roma el 2019 sobre el tema “L’Església i els pobres”.
L’Església i els pobres, Roma, 9 d’octubre de 2019
Gutiérrez va començar amb la seva història com estudiant de medicina, jove idealista que somiava estar al costat del patiment humà i també del malestar social. En aquells anys i en aquell context creix la seva vocació, que el fa optar pel sacerdoci. Capellà novell d’una Església “vertical” com la peruana, mira amb esperança el Concili, especialment quan sent que el Papa proposa plantejar com a tema de les sessions els pobres i la pobresa. Era una idea que no va ocupar plenament el centre del Vaticà II, però que va inspirar i motivar la conferència del episcopat llatinoamericà de Medellín, a Colòmbia, el 1986, que va posar en crisi una actitud que considerava suficient anar a missa per ser bon cristià. Els anys següents el pare Gutiérrez treballa en la teologia de l’alliberament, un camí que va provocar molts problemes amb sectors de l’Església, però que va atraure molta gent i va dur pastors i simples creients a donar testimoni de la seva fe fins al martiri.
“La centralitat del pobre és l’afirmació fonamental de la teologia de l’alliberament”, va explicar Gutiérrez. La teologia de l’alliberament va néixer pel treball directe amb els pobres. “Mai no he estat professor de teologia. He estat rector i capellà”. Unir la fe cristiana i la pobresa també va donar lloc a problemes: “De vegades va ser dur. Però vaig decidir treballar a l’Església, des de dins. I ara moltes coses han canviat”, va afegir Gutiérrez.
“Jo vaig fer una aportació. Després en van arribar altres i n’arribaran més. És l’Església que camina, i no camina darrere del llibre d’un rector”. Però era i és necessari mirar els pobres: “Els pobres són els que no tenen dret a tenir drets. El treball amb els pobres requereix que ells s’adonin que són cristians –que ho són– i éssers humans. L’almoina, que ha tingut un espai excepcional en la història de l’Església, ha arribat al final, almenys en part. Entre altres coses perquè la pobresa té unes causes que cal abordar, perquè les coses puguin canviar. Hem de ser la veu dels que no tenen veu, hem de lluitar perquè els que no tenen veu comencin a tenir-ne. És una lluita que continua, perquè la pobresa segueix present en el món i té arrels i una economia despietada ‘de mort’, com ha dit el papa Francesc”.
“És veritat que alguns diuen: ‘L’Església ha optat pels pobres, però els pobres han optat per les sectes’”. “Sí”, segueix Gutiérrez, “però això no vol dir que optar pels pobres fos un error. I no impedeix que la idea d’una teologia de la prosperitat sigui un gran engany per als pobres. Anem molt endarrerits. El papa actual afronta –com ha de fer– la situació complicada que s’ha trobat a l’Església i prova de canviar moltes coses. Ha sabut emprendre el camí correcte i hem d’ajudar-lo”.
______________________________
Breu biografia de Gustavo Gutiérrez Merino
Gustavo Gutiérrez Merino, nascut a Lima (Perú) el 1928, és un capellà dominic considerat el fundador de la teologia de l’alliberament.
Autor de molts llibres i de molts més articles a la revista “Concilium” i en altres publicacions, Gutiérrez va combinar la seva activitat acadèmica i de recerca amb la proximitat amb les “comunitats eclesials de base” llatinoamericanes.
La seva obra fonamental és “Teologia de l’alliberament” (1971), que insisteix en la necessitat d’un itinerari, basat en les escriptures, que dugui a l’alliberament integral –tant espiritual com social– dels pobles i dels pobres.
Les seves tesis, que han gaudit de gran predicació en diferents sectors de l’Església llatinoamericana i mundial, també han suscitat forta oposició, especialment durant el pontificat de Joan Pau II.
En una entrevista de fa uns anys Gutiérrez va dir d’ell mateix i de la teologia en què ha treballat: “El pobre és al marge, no compta per a res. Sense la solidaritat, la fragilitat mai no tindrà resposta. Com a tot el món, l’egoisme i l’individualisme estan amarant el món cristià. Per això solidaritat vol dir justícia. [...] No tothom sap que la meva primera preocupació és el treball pastoral. Fa anys que treballo a la mateixa parròquia, en una zona vella i molt pobra de Lima. Dit d’una altra manera, el treball intel·lectual no és la meva principal preocupació. [...] La teologia de l’alliberament va néixer en la cruïlla entre fe cristiana i pobresa. La pobresa és present en el món i la Bíblia, la fe cristiana i el missatge evangèlic tenen alguna cosa a dir-hi. Què és important? L’opció preferencial pels pobres. Avui se’n diu així, però la idea és molt antiga. Aquest és el nucli de la teologia de l’alliberament. La preferència de Déu pels pobres i els abandonats es manifesta al llarg de tota la Bíblia. La centralitat del pobre és l’afirmació fonamental de la teologia de l’alliberament. Però nosaltres no hem fet altra cosa que recordar l’afirmació de la Bíblia. [...] Estimo l’Església perquè és el meu poble, és la meva vida. Per a mi escriure sobre la teologia de l’alliberament és escriure una carta d’amor al Déu en què crec, a l’Església que estimo, al poble al qual pertanyo. Les cartes no poden ser totes iguals, però l’amor és el mateix”.
