El campament és a les muntanyes del Pireu, a Schisto, una àrea força aïllada als afores d'Atenes: uns 200 menors viuen aquí amb les seves famílies, vivint junts en contenidors de diversos pisos. Són principalment kurds, afganesos, sirians, alguns fins i tot vénen d'Àfrica.
Alguns han estat traslladats des del campament d'Eleonas -que era al centre d'Atenes- i esperen, de vegades durant anys, la seva reubicació.
En els darrers dies, un grup de Joves per la Pau de Roma i Würzburg els han tornat a visitar: amb festes, regals, dinars... han portat el Nadal també allà. Dies de trobades i emoció, com es desprèn del seu relat, que publiquem:
"No m'oblidis. És un elefant de llana, entre grapats de caramels, una bufanda i unes polseres. Ho veus i de seguida comprens que porta un missatge, una ampolla al mar de la desesperació que és el camp de refugiats de Schisto, perquè per als infants que han viscut aquí durant anys, com els dies són idèntics, la memòria i els records ho són tot, com ho són per als elefants. Aisha és musulmana, però el petit elefant a les mans és un regal de Nadal per a Marco, a qui va conèixer fa dos anys al camp de refugiats d'Eliones i ara troba, juntament amb els altres Joves per la Pau, al camp de Schisto. El peto blau de Sant'Egidio, un petit certificat de participació a l'Escola de la Pau, retoladors; són els records inesborrables i tangibles que infants com Aisha porten amb ells, col·locats als prestatges del cor o acuradament guardats als racons dels edificis prefabricats que conformen el camp de refugiats. Són els records dels que no els han oblidat, instantànies d'alegria que veus ressorgir quan, mesos després de la nostra darrera visita, comencen a cantar les cançons que els vam ensenyar al juliol només reconèixer-nos. Són els moments en què comprens que la teva superfluïtat, aquesta petita part del temps que vas passar als carrers polsosos del camp de refugiats, on tot sembla immòbil i immutable, és en canvi molt per als centenars de petits que treuen força d'aquests records. Perquè tot a Schisto és un silenciós crit de resignació. Volem anar a escola, volem estudiar - ens diuen els nens i nenes més grans, mentre recorren sorpresos els tancs de l'aquari d'Atenes. Els veus allà, amb els seus ulls seguint un esmunyedís pop i no pots evitar imaginar el viatge que els va portar fins a Grècia, entre les onades de l'Egeu, infants massa petits amb peixos massa grans sota ells. I penses en les seves ganes d'aprendre, mentre amb el nas enganxat al vidre semblen voler mirar més enllà d'aquell sostre de vidre que els hi relega, a un camp de refugiats als afores d'Europa. No us oblidarem. Tornarem a Roma amb els ulls plens de les vostres cares quan arribava el gelat, amb els vostres crits d'entusiasme encara a les orelles en veure els brownies al restaurant; un petit moment de joia que ens donarà energia per a tot l'any. Però sobretot tornarem a Roma amb el desig de fer alguna cosa per vosaltres, de treballar perquè s'obrin nous corredors humanitaris, i amb ells també les portes d'una escola que us aculli. Guardarem el record, per estar sempre a prop vostre. Com tants petits elefants”.
PER CONTACTAR ELS JOVES PER LA PAU EMPLENA EL FORMULARI
