Els Joves per la Pau, que actualment es troben al camp de refugiats d'Esquist (Atenes), ens envien la crònica dels primers dies del seu #santegidiosummer:
“Heu vingut aquí per nosaltres?” En Mahim no se'n sap avenir. Els seus ulls reflecteixen una alegria amagada durant molt de temps i que, a poc a poc, tornen a mostrar una brillantor d'esperança. Ens vam separar fa un any i a pocs quilòmetres, a les portes del camp de refugiats d'Eleonas. Vam tornar aquest hivern, al gener, per portar els nostres regals de Nadal, i vam prometre que ens tornaríem a veure a l'agost. Però mentrestant, la situació ha canviat al camp de refugiats més gran d'Europa; molts dels habitants d'Eleonas, de fet, han estat reclosos en altres assentaments i l'esperança de tornar-nos a veure que tenien molts Mahim que vam conèixer l'any passat segurament s'havia esvaït i queia cada dia més avall, enterrada a la pols del camp i les nombroses decepcions.
Sí, hem tornat, Mahim. I encara som més, aquí, als carrers del camp de refugiats d'Esquist, als afores del sud-oest d'Atenes. Estudiants universitaris romans i alemanys amb els petos blaus de Sant'Egidio, quaranta-cinc cares noves als turons semidesèrtics de l'Àtica. Baixes al Pireu, l'antic port d'Atenes, però només un autobús connecta el metro amb el que sembla una avançada de l'estèril frontera de l'Oest. Però aquí no hi ha lloc per al somni americà... perdó, europeu. Ni tan sols hi ha lloc per al soroll. Encara que fessin soroll, els gairebé mil cinc-cents migrants no podrien ni tan sols fer-se sentir. L'únic so que es percep és el silenci ensordidor dels més petits, amb el rostre desencaixat de qui va néixer en un país i en va marxar tan aviat com el va veure.
La gran majoria són afganesos, però també hi ha iraquians i kurds. L'any passat vam ser aquí amb ells quan va caure Kabul i amb la ciutat, l'esperança de tornar a veure el seu país un dia. Joves com la Maryam, de 16 anys, van haver de fugir, amb la família o sense. La Maryam va estudiar anglès, i el va aprendre tan bé que corregia les petites imperfeccions d'alguns de nosaltres. Però allà, a Kabul, no hauria pogut continuar estudiant, no després que els talibans prenguessin el poder. No obstant això, les seves ganes d'aprendre segueixen sent grans, i en aquestes tres setmanes en què crearem la Schisto Camp Summer School, impartirà un curs d'anglès per a les dones del campament juntament amb alguns de nosaltres.
I després hi ha els nens. Alegres, en gran nombre, han nascut a l'exili a la perifèria d'Europa o han crescut entre les bombes d'una guerra i les plaques d'un camp de refugiats. Obligats a viure un temps mort en la seva formació, però amb moltes ganes d'aprendre. Els que ens recorden les hores que vam passar jugant i aprenent ens abracen fortament. Ens agafen de les mans, ens presenten els seus nous amics, es comuniquen amb el seu propi idioma: “my friend, my friend”. Els mires i penses en la seva història. Aquí estan, amb sabatilles que s'enfonsen en la pols, i ens guien amb entusiasme pels carrerons i els contenidors d'Esquist. Diuen que una societat com la nostra que no somia perd la seva força vital i està destinada a morir. Però després te'ls tornes a mirar, amb les seves samarretes ben cuidades, els cabells tallats i sense perdre la dignitat en el que sembla una vida ja perduda. Absort, no sents que et tiben del braç, amb ganes d'ensenyar-te alguna cosa més. I en ells encara veus una esperança, que nosaltres potser ja hem perdut, veus un somni molt senzill però viu. El mite diu que Europa va néixer en aquesta zona, a la vora del Mediterrani. Potser també la trobarem nosaltres, entre els polsegosos carrers d'Esquisto. I potser encara tindrà alguna cosa per explicar-nos o un nou somni que regalar-nos, en aquests temps de divisió. Tenim tres setmanes per intentar trobar-la.
