Dia del Record: Ser testimonis, molts, tots en nom seu

Aquests dies recordem l'alliberament d'Auschwitz per part de la 60a Unitat de l'Exèrcit Soviètic. “La primera patrulla russa”, escriu Primo Levi a “La treva” , va ser vista des del camp al voltant del migdia el 27 de gener de 1945. El Charles i jo vam ser els primers a veure-la (...) Eren quatre joves soldats a cavall, avançant amb cautela, amb metralladores als braços, per la carretera que delimitava el camp. Quan van arribar a les xarxes, es van aturar a mirar, intercanviant paraules curtes i tímides”. Per als pocs que van sobreviure, aquells quatre soldats a cavall semblaven “missatgers de pau”, com recorda l'escriptor.
El27 de gener recorda la Xoà, la destrucció del judaisme europeu durant la Segona Guerra Mundial pels nazis i els seus aliats: sis milions de morts, incloent un milió de nens. François Mauriac escriu que hi ha moments en la història en què el misteri del mal marca “el final d'una època i el començament d'una altra”: el 27 de gener és un d'aquests moments, tot i que la percepció del canvi fonamental es va anar obrint camí gradualment.
Avui som conscients d'això  i no ho podem amagar: de les cendres d'Auschwitz ha sorgit un món nou, centrat en els valors de la democràcia i la llibertat, sabent que la humanitat és una i el que passa a cadascun de nosaltres ens afecta a tots.
El Dia del Record, doncs, no consisteix només a mirar cap enrere, cap al passat, sinó que també dona nova llum sobre el futur. Un futur en el qual els jueus puguin viure sense témer per les seves vides, com a individus i com a poble, un futur en el qual l'antisemitisme i el racisme siguin cosa del passat, en el qual la consciència hagi interioritzat el valor de la convivència, l'hospitalitat i la diversitat, perquè en determinats moments de la història tots hem estat en minoria o hem estat estrangers per a una altra persona, com recorda la Bíblia: “Estimeu els immigrants, ja que també vosaltres vau ser immigrants en el país d’Egipte” (Dt 10,19).
Per descomptat, el que ha passat a Venturina, en aquests dies de record, deixa clar que queda molt per fer a nivell educatiu i cultural. Agredir un nen de 12 anys amb puntades i escopits perquè és jueu és una ferida molt greu no només per a ell i la seva família: ens ha de preocupar a tots, perquè els que el van atacar eren pocs anys més grans que ell.
La resposta més important, a nivell de la societat, encara és “recordar”. No es tracta d'un simple record del passat, sinó d'una aposta per construir un món diferent. Un món en el qual les llavors i les premisses que van conduir a l'infern de l'extermini siguin bandejades. En primer lloc, els jueus, però també persones amb discapacitat o persones grans amb malalties cròniques, que són titllades de vides indignes de ser viscudes, juntament amb els gitanos, considerats asocials i racialment impurs, els testimonis de Jehovà, els homosexuals, els oponents polítics, els pobles eslaus, començant pels polonesos. El mal s'eixampla i afecta molts en cercles concèntrics, no acaba en les víctimes previstes; un cop desfermat, el mal s'escapa del control i desfigura a tothom, estenent-se com un contagi.
Per recordar, recorrem als testimonis. Els textos de Primo Levi ja són imprescindibles, i amb ell són molts els testimonis que ens han ajudat amb les seves paraules i històries a endinsar-nos en un món que està més enllà del que es pot imaginar: Shlomo Venezia, Settimia Spizzichino, Sami Modiano, Liliana Segre, Edith Bruck i molts altres, parlant només d'Itàlia.
Ens han acompanyat en els meandres més dolorosos de la història, sovint ens han recordat, amb la saviesa dels que han patit en la pròpia carn les conseqüències del mal, el coratge de superar l'odi, sabent que el millor venjança, contra un projecte de mort com la Xoà, és la vida.
Primo Levi tenia una forta consciència per explicar no només la seva pròpia història, sinó també les històries de molts que ja no hi eren, de tots aquells que no van sobreviure, és a dir, de la majoria. Deia: “Parlem per ells, per delegació”.
Ha arribat el moment d'assumir aquesta responsabilitat i aquest llegat. Com va dir el Papa a Eslovàquia, dirigint-se a la comunitat jueva local: “Estimats germans i germanes, la vostra història és la nostra història, els vostres dolors són els nostres dolors”. Siguem també nosaltres testimonis. Tenim un deute: l'època de pau i democràcia en què vivim ha costat molta sang, inclosa la seva. I en aquest temps ple de riscos però també d'esperança, és el moment de parlar en nom d'ells, “per delegació”.

[Marco Impagliazzo]

[Traducció de la redacció]