Un any després de l'explosió Beirut segueix en punt mort polític. Ningú no hi intervé, malgrat les crides del Papa
Què passa al Líban? Aquell petit país sembla oblidat. Però el seu valor és superior al nombre dels seus habitants (4.300.000) i del seu limitat territori. Joan Pau II deia: «El Líban és més que un país, és un missatge». Un missatge de pluralisme i convivència entre comunitats cristianes i musulmanes. Després de la Segona Guerra Mundial va ser un espai de llibertat d'opinió i de gran vitalitat cultural, mentre que a la resta dels països àrabs la vida civil era sotmesa a un dur control. Al Líban es respirava llibertat, encara que el sistema polític es basés –democràticament– en les comunitats confessionals. Després va arribar el declivi. No es tracta ara de repassar la història de la guerra civil que va destruir el país, que en el seu dia era considerada la "Suïssa d'Orient Mitjà". Amb tot, la crisi mai no havia estat tan greu com en l'actualitat. Avui el Líban és al caire del col·lapse polític, econòmic i social, sobretot després de la terrible explosió del 4 d'agost del 2020, sobre la qual la magistratura no ha pogut aclarir res per les dificultats que han posat les forces polítiques que no volen permetre investigar alguns personatges. Ja no es parla del Líban perquè la comunitat internacional no sap què fer. I al Líban no hi ha només els seus habitants. És el país que acull el major nombre de refugiats respecte de la seva població: dos milions de palestins, que van arribar en diferents onades des de 1948, que viuen en camps, i que no són considerats ciutadans; dos milions de sirians, que difícilment tornaran a casa. Els refugiats quasi igualen en nombre els ciutadans libanesos. Se es reconegués la nacionalitat tan sols a una part dels refugiats, el Líban canviaria de població. Sobretot els cristians estarien encara més en minoria. El sistema polític no troba respostes als problemes actuals, entre altres motius, perquè ha quedat en orris el tradicional equilibri entre cristians maronites (són catòlics i representen el grup cristià majoritari) i musulmans sunnites. Els musulmans xiïtes, fins fa quaranta anys, eren considerats una comunitat secundària, però avui són decisius. La seva milícia, associada a l'Iran, Hezbol·là, ha tingut un paper important en la guerra de Síria al costat d'Assad (que segueix molt de prop tot el que passa al Líban). Són l'única realitat armada a banda de l'exèrcit. L'economia està en bancarrota. Hi falta de tot. No hi ha carburant, ni energia elèctrica: el país és a les fosques. No aconsegueix formar un nou Govern, mentre que el president Aoun, de 87 anys, maronita, elegit el 2016, aliat dels xiïtes, sembla que aspira a un nou mandat. Ja no es pot parlar de conflicte entre comunitats religioses –cristians i musulmans– sinó de lluita entre clans polítics i familiars que contaminen la política. Al país dels cedres, no hi ha sentit del bé comú i de l'interès nacional. Hi ha protestes entre la gent, sobretot entre els joves, per la crisi econòmica i la devaluació de la moneda. Aquest món no està representat pels partits tradicionals. Occident, per ajudar, demana un Govern estable i reformes, mentre que s'oposa al paper que hi té Hezbol·là. El papa Francesc fa poc va reunir a Roma els líders cristians i va llançar un missatge perquè el món no oblidi el Líban, i també perquè els libanesos s'uneixin: «A la nit de la crisi cal estar units». La unitat és decisiva en un país disgregat: «Junts, a través de l'honestedat del diàleg i la sinceritat de les intencions, es pot dur llum a zones fosques».
Andrea Riccardi
Article original (IT) a www.riccardiandrea.it
