La crisi que ha desencadenat la pandèmia no ha tingut les mateixes conseqüències per a tothom. Hi ha un grup de persones que ha patit més en nombre de víctimes i en aïllament: els ancians.
Un "planeta" que té l'edat en comú però que envaeix, de manera democràtica, tots els estrats socials. Ha estat un drama dins del drama del coronavirus al nord del món i a Itàlia, on –segons l'Istat– fins al 85 per cent dels morts per efecte del covid-19 s'han produït en la població de més de setanta anys. És una dada que impressiona, juntament amb una altra que aporta l'Institut superior de Sanitat, que apunta al nombre elevadíssim de morts entre els ancians institucionalitzats a les RSA (residències sanitàries assistencials) i a les cases de repòs, el doble respecte dels que vivien a casa seva.
El que ha passat no ens pot deixar indiferents ni a l'espera de nous esdeveniments. Cal actuar ara que el nostre país ha copsat la dimensió de la pandèmia i està més equipat per fer front a possibles noves emergències sanitàries. Ara que les ferides d'aquesta massacre moderna d'innocents encara estan obertes i han marcat moltes famílies és el moment de replantejar-nos la nostra societat amb una nova solidaritat intergeneracional i nous models d'assistència i cures per als més vulnerables. Per aquest i per altres motius, el passat 20 de maig la Comunitat de Sant’Egidio va impulsar una crida internacional –que va començar la seva difusió a través de les pàgines d'aquest diari– que ja ha recollit desenes de milers de firmes, entre les que destaquen il·lustres representants de les institucions i del món de la cultura.
"Sense ancians no hi ha futur. Per rehumanitzar les nostres societats, no a una sanitat selectiva" és un manifest per començar de nou, després de la crisi, amb una visió diferent d'Europa, una visió en què els ancians ja no siguin considerats, com va dir el papa Francesc el passat 29 de juny, "material de rebuig". Molts ja són ancians –i tothom espera arribar a l'edat anciana en un futur– i, per tant, necessiten relacions humanes i de proximitat, com passa a la resta de fases de la vida. Hi ha hagut un altre virus –el de la soledat– que ha augmentat la mortalitat entre els ancians o, en qualsevol cas, ha fet més difícil cuidar-los. Per a aquest virus ja disposem d'una vacuna eficaç: l'atenció que tots nosaltres i les institucions hauríem de tenir amb els ciutadans més fràgils.
La crida té com a objectiu mantenir alta aquesta atenció. En primer lloc, evitant que es torni a proposar en un futur l'inacceptable dilema d'"haver de" triar qui curar perquè és contrari a qualsevol principi humà i constitucional, i a la Declaració universal dels drets humans: "Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona". En segon lloc, el manifest promou un replantejament radical dels nostres sistemes sanitaris que es basi en la prevalença de l'atenció sanitària a domicili juntament amb la construcció de xarxes de proximitat al voltant dels ancians, començant per les persones del seu entorn en el dia a dia, fins al seguiment actiu de les persones que viuen soles.
Les institucions haurien d'afavorir noves solucions ja experimentades amb èxit per Sant'Egidio –com el cohabitatge i els pisos tutelats– que permeten evitar la institucionalització i seguir vivint a casa, amb tots els avantatges que comporta, a una edat avançada i fins i tot amb patologies greus. La crisi viscuda pot ajudar a fer realitat un canvi innovador que donaria més protecció als ancians i, alhora, reduiria la despesa sanitària. Però cal actuar ràpidament, abans que un tema tan important per a la societat torni novament –i culpablement– a segon pla.
Deia el cardenal Martini el 1990: "La dignitat de la vida que oferim als ancians dona la mesura del perfil ètic d'una societat i d'Europa: és una prova que posa de manifest el nivell ètic de la convivència humana".Són paraules que no només són actuals, trenta anys després, sinó que d'alguna manera eren profètiques perquè ens mostraven el camí a seguir si volem que les nostres societats conservin aquell pòsit de civilització i d'humanisme sense el qual no existiria el nostre continent tal com el coneixem, és a dir, solidari amb tots els seus ciutadans, sense exclusions.
[Marco Impagliazzo]
Traducció a càrrec de la redacció
