“Vine, Senyor amb el vostre esperit”. Així va començar el "Morir d'esperança". Aquesta pregària, presidida per Monsenyor Stefano Russo, secretari general del CEI, es va fer en memòria de tots els migrants que perden la vida al mar durant els seus viatges a Europa. Es va celebrar a la vigília del Dia Mundial del Refugiat.
La vigília, fou organitzada dins de la Basílica de Santa Maria al Trastevere per la Comunitat de Sant'Egidio. Van col·laborar-hi diverses associacions que treballen diàriament promovent la integració i l'hospitalitat per donar futur a qui arriba al nostre país. Entre aquestes es destaca: ACLI, Associació Centre Astalli, Càritas italiana, Federació d'Esglésies Evangèliques a Itàlia, Fundació Migrants, Agència de Cooperació Scalabriniana, Comunitat Papa Joan XXIII.
Van participar-hi molts immigrants de diferents orígens, inclosos familiars i amics dels qui van perdre la vida havent d’abandonar el propi país. Els seus noms i històries (en italià)
En una basílica plena de gent (però mantenint estrictament les distàncies de seguretat) es van recitar els noms d'aquells que no van aconseguir creuar la Mediterrània. Abans de començar la celebració religiosa, es van retransmetre moltes imatges que van contribuir al record dramàtic de les 40.900 persones que han mort, des de 1990 fins avui, al mar Mediterrani o altres rutes de migració. Aquestes imatges van ser compartides a través de la pàgina d'inici i la pàgina de Facebook de la Comunitat de Sant'Egidio. Com el record de la petita Grace, una nena d'uns mesos que va desaparèixer durant un naufragi a la costa de Tunísia, o com els 8 nens sirians desapareguts al Mar Egeu.
Cada nom recitat fou acompanyat de música solemne, cançons sirianes i espelmes enceses per reviure la seva memòria. Monsenyor Russo, cap al final de la celebració, va reiterar la necessitat de “treure de la condició d'invisible als estrangers, 'nous europeus', millorant el seu treball i la seva presència, preciosa per Itàlia i per a ells mateixos”. “Els vents d'oposició, -va agregar, - són forts i els que més pateixen són els pobres: en una pandèmia, com no pensar en aquells que viuen de manera obligada en campaments de refugiats superpoblats, o en els que no veuen cap sortida?”. A l'Àfrica, a Àsia, al camp de Moria a Lesbos. A Tapachula davant la frontera amb Mèxic o amb els sirians en els camps libanesos. Llocs de dolor on el confinament ha exacerbat les condicions, ja de per sí extremes, amb el terror afegit de poder ser exterminats pel coronavirus. Llegeix tota l'homilia. Llegeix tota l’homilia.
