Diàleg i diplomàcia tenen un paper residual.
Rebem gairebé cada dia notícies d’atemptats, tensions, bombardejos i altres desgràcies. A Orient Mitjà, a Ucraïna o en altres llocs. Notícies de guerra que són el preludi d’una guerra més gran. Davant de tot això restem astorats. Ja no existeix un marc de referència que permeti superar les tensions obertes, malgrat les intervencions d’alguns governs. Tot està interrelacionat i sembla que va cada vegada més cap al rearmament, els conflictes sagnants i l’ampliació del camp de combat. També s’ha de dir que puntualment hi ha manifestacions de prudència d’aquells que mesuren les seves forces. Però el veritable problema és que s’ha eclipsat la cultura de la pau, la visió que, malgrat nombroses contradiccions, va anar prenent forma després de la Segona Guerra Mundial.
El 6 i el 9 d’agost –ho commemorem aquest mes– es va utilitzar per primera vegada a la història armament atòmic contra el Japó. Aquesta commemoració no és una advertència? Sembla que ben poc o no res pot frenar la cursa cap a la guerra, tot i algunes pauses i algun replantejament. Sembla que no es pot imaginar la pau. Només hi ha guerra a l’horitzó. I així s’assigna un paper residual al diàleg i a la diplomàcia, activitats necessàries per mantenir unit un món multipolar. El camí de les armes i de la guerra es dona per suposat. ¿Però avui es pot guanyar una guerra de debò? ¿Amb les poderoses armes que hi ha, amb les intricades relacions internacionals, amb la voluntat dels pobles, amb el terrorisme? Què vol dir guanyar la guerra? Les guerres engendren guerres i no s’acaben.
Com va acabar la guerra occidental a l’Afganistan? Riuades de refugiats són l’expressió del fracàs d’aquell projecte de victòria. I a l’Iraq? En realitat, si hem cremat tota visió de pau, no existeix ni tan sols una visió de què és la guerra i on duu. Massimo Cacciari es va preguntar amb gran lucidesa: «És possible guanyar la guerra? I les guerres s’han de dur a terme forçosament a través de matances i destruccions? La guerra no es pot guanyar». Els nazis, els soviètics i els occidentals tenien una idea de “la seva” victòria i “del seu” ordre. Avui, en una partida amb tants jugadors i tan diferents, ningú no pensa en com serà el després, i tots es veuen cada vegada més atrapats en el joc bèl·lic que obliga a atacs i contraatacs. Molts diuen que parlar de pau és una utopia.
Però aquesta guerra –i correm el perill de caure-hi– és un malson: ningú no sap què serà, a banda de mort i destrucció. Hem d’imaginar la pau! Per dur a terme aquesta operació política i cultural, cal refredar situacions incandescents. Cal refredar la guerra i les iniciatives agressives. Les treves són eines fonamentals. El camí de la convivència –si no pacífica, sí almenys sense combats– està format per compromisos i també per un recuperat respecte del dret internacional, de les regles i de les seus on s’exerceix la política internacional. No assistim al primer episodi de “bogeria” bel·licista de la història contemporània. Però mai hi havia hagut armes tan poderoses. Hi ha possibilitats diferents, però està ben clar que tots –si res no canvia– passarem per un terrible bany de sang. I llavors moriran els infants, signe de la barbàrie. Ja han mort a Ucraïna, a Israel, a Gaza, al Iemen, a Sudan i en altres llocs. Elie Wiesel deia que els fills dels assassins també eren infants, i no assassins.
Article d'Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana, 8 d’agost de 2024
