Enguany es commemoren els vuitanta anys del Dia de Record del Genocidi del Poble Gitano durant la Segona Guerra Mundial, dia que en llengua romaní s'anomena Porrajmos (devastació) o Samudaripé (extermini).
Van ser 4000, majoritàriament dones i infants, les persones que aquella nit van morir a les càmeres de gas; formaven part dels 23.000 mil gitanos (Zigeuner, com se'ls definia als seus documents) deportats a Auschwitz.
Així ho recorda Piero Terracina, supervivent d'Auschwitz i testimoni directe de la liquidació del Zigeunerlager, la nit del 2 d'agost de 1944:
"Jo estava tancat, era de nit, i hi havia toc de queda, però ho vaig sentir tot. En plena nit van sentir crits en alemany, lladrucs de gossos, van donar l'ordre d'obrir les barraques del camp de gitanos, i llavors van començar els crits, els plors i alguns trets. De sobte, després de més de dues hores, només va quedar silenci i des de les nostres finestres, al cap de poc, vam veure el resplendor de les flames altíssimes del crematori. L'endemà al matí, la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser mirar cap al Ziegeunerlager, que estava totalment buit, només hi havia silenci, i les finestres de les barraques repicaven".
Ceija Stojk, gitana austríaca supervivent d’Auschwitz, Bergen-Belsen i Ravensbrück, en una peregrinació a Auschwitz-Birkenau organitzada per la Comunitat de Sant’Egidio el 2009, va explicar:
“Quan jo i la meva família vam arribar aquí, a Auschwitz, l’abril del 1943, els nens i els vells havien viatjat amuntegats en trens. La meva mare estava esgotada i el meu germà amb prou feines podia respirar. Quan vam arribar vam caure tots dels vagons del tren i les SS caminaven per sobre dels nostres cossos. Els nazis es divertien fent-ho. Vam veure l’horror cada dia, sentíem l’olor de la mort cada dia. Érem nens. Vam estar cinc vegades davant del crematori, esperant que ens matessin. Però no ho van fer, perquè havien d’estalviar gas. Calien cinc llaunes de gas per matar-nos i aquell era un cost massa elevat per matar gitanos. Recordo una nena gitana amb la seva mare que vaig conèixer abans que ens alliberessin. La nena només tenia quatre anys i perquè semblés més gran li vaig donar la meva faldilla. Jo tenia nou anys. La nena duia una poma a la mà. Un home de les SS la va agafar de la mà i la va posar davant del mur. La nena va deixar caure la poma i el guàrdia de les SS la va afusellar. Llavors es va girar cap a nosaltres i li va tornar a disparar. Com podem viure amb aquests records? Com podem oblidar el que vam viure? No es pot oblidar! Si el món no canvia ara, si el món no obre portes i finestres, si no construeix la pau, la pau de debò, llavors no sé per què vaig sobreviure a Auschwitz, Bergen-Belsen i Ravensbrück”.
Rita Prigmore, una gitana alemanya que va sobreviure a experiments nazis d’eugenèsia amb bessons, va dir les paraules següents a un grup de joves:
“Avui formo part d’una missió internacional de pau, gràcies a la Comunitat de Sant’Egidio, que treballa per la pau en àmbits molt variats. Quan vaig estar a Auschwitz amb la Comunitat, fa nou anys, vaig explicar la meva història a més de 400 joves provinents de tot Europa. No em va ser fàcil. Molts de la meva família van ser assassinats a Auschwitz. Llegir tots els seus noms en un panell i veure les seves fotos em va impressionar molt. Però també va canviar alguna cosa dins meu: l’increïble patiment que vaig veure allà em va fer entendre que el patiment no es venç amb l’odi, sinó amb el perdó. El perdó és una gran força! Crec que només el perdó construeix el futur; l’odi ha de ser cosa del passat. Només es pot construir el futur amb comprensió recíproca. Amb l’odi no es pot construir res. L’odi i la guerra no porten res més que nou odi i destrucció, divisió i nous patiments. Jo he perdonat. He perdonat, però mai oblidaré. Podria parlar hores i hores dels enormes patiments que van viure la meva família i els meus amics a causa de persecucions, discriminacions, esterilitzacions forçades i agressions. Però no soc pessimista, perquè sé que junts podem canviar el món perquè sigui més humà. Construïm una societat a Europa i al món on els gitanos i les altres minories no siguin discriminades. No ens quedem en silencia davant de la injustícia! Alcem la nostra veu contra la indiferència! La pau comença amb cadascú de nosaltres. No odiem els que no són com nosaltres. Parlem amb els altres, superem els nostres prejudicis. Vaig veure amb els meus propis ulls que el prejudici pot acabar en desastre, com a Auschwitz”.
El record del Porrajmos és una ocasió per reflexionar sobre el mal que generen les ideologies racistes, que van preparar el terreny per a la discriminació i l'aniquilació als camps de concentració i extermini. És una història de menyspreu i persecució de la minoria més nombrosa d'Europa. Una ferida del continent europeu, que fa pensar sobre quantes paraules i actituds violentes queden encara cap al poble gitano i sobre com n'és de lluny encara una plena integració escolar, sanitària i d'habitatge d'una minoria joveníssima, formada encara avui sobretot per menors.
