El G7 presidit per Itàlia ha plantejat el problema de l’Àfrica i de les migracions. Alguns presidents africans han participat a la cimera. El tema de les migracions és una de les preocupacions occidentals des de fa temps. Cal preguntar-se què està passant realment a l’Àfrica. És un continent jove: el 60% dels seus 1400 milions d’habitants tenen menys de 24 anys. És un poble de joves i infants que seguirà creixent els propers anys. Els joves africans són molts i tenen fam de futur i de treball, però troben poques oportunitats als seus països. Entre ells es respira un clima de 68 –si se’m permet el paral·lelisme–, que no desemboca majoritàriament en la política sinó que s’expressa en la difosa voluntat de sortir d’una situació en què els joves se senten atrapats.
No fa gaire vaig ser a Burundi, el país més pobre del continent, i vaig parlar amb alguns joves. Gairebé tots senten angoixa pel futur i per la manca de treball. Molts tenen la intenció d’emigrar no gaire lluny: al Congo, a Moçambic o a Zàmbia. L’emigració és la via de sortida d’una situació estancada. El «viatge» en molts casos és un repte que afronten amb energia juvenil, amb esperit d’aventura i ganes de trobar un futur diferent. S’enfronten als grans perills –en la majoria dels casos en són conscients– d’un trajecte dur. Així és com un torrent d’africans va cap als països veïns i representen la majoria dels migrants del continent, tot i que els europeus sovint estem convençuts que els africans venen tots a Europa. Una part de l’emigració va cap al nostra continent i cap als Estats Units a través d’Amèrica (Mèxic calcula que el 2023 van arribar uns 60.000 africans per anar cap als Estats Units, mentre que el 2022 van ser 6500).
Però hi ha un altre fenomen que afecta els joves. És un fenomen molt menys consistent numèricament però significatiu: l’adhesió als moviments jihadistes, que enrolen a les seves files joves descontents i desorientats. Al nord de Moçambic s’ha anat consolidant des del 2017 una insurgència islàmica que amenaça un Estat amb forces armades dèbils i que pot patir filtracions. El nord, pobre, ha patit la intervenció d’empreses internacionals i nacionals propietàries de concessions mineres. Uns 950.000 moçambiquesos s’han hagut de desplaçar a causa de les accions de la guerrilla islamista, que només les tropes ruandeses i d’altres països han pogut aturar. Per a no pocs joves, adherir-se al moviment islamista, fins i tot abans d’agafar les armes, és una manera de protestar contra una generació adulta, que consideren corrupta i inoperant. És un fenomen que es dona al Congo, al Sahel i en altres latituds.
Els moçambiquesos del nord parlen de «novos musulmanos». Són no musulmans motivats per la revolta contra l’status quo, pel bon salari, tres vegades superior al de l’exèrcit, i per la possibilitat de practicar saquejos. Entre els guerrillers hi ha joves cristians convertits a l’islam, cosa que dona mostra de la fragilitat d’alguns sectors cristians. Però sobretot posa de manifest que el jihadisme, malgrat el seu component islàmic, s’ha convertit en una mena de «guevarisme» capaç de recollir la protesta i la revolta més enllà de l’islam. El jihadisme es fa intèrpret de la rebel·lió dels més joves, que en molts casos desconeixen quins són els objectius del moviment, que els dona recursos i una visió maniquea del món. La política jihadista sovint és anticristiana de manera violenta. Al Moçambic només els exèrcits estrangers impedeixen que les infiltracions vagin més enllà del nord i afebleixin greument l’Estat.
A la regió congolesa del Kivu, el procés de transformació en moviment islamista de la rebel·lió ètnica d’origen ugandès, l’ADF, ha atret fins i tot no musulmans i cristians. Que el radicalisme islàmic és receptacle per a molts joves desesperats i desorientats s’ha vist a Burkina Faso, a Mali, a Níger i a molts altres llocs. A Burkina Faso, davant d’un exèrcit força organitzat (que ocupa el poder des del 2022), els grups armats ja controlen el 40% del territori del país.
Els joves africans són el gran tema del continent: la crisi de l’escola pública (sobretot en alguns països), les poques oportunitats de treball i la urbanització fan que els joves visquin un esperit de revolta contra l’status quo, que segueix camins diferents. Aquest fenomen ha de fer reflexionar els joves africans i ha d’aconseguir que Europa sigui capaç de cooperar adequadament per fer front a aquests desafiaments.
19 de juny de 2024
