La presència d’immigrants a Europa es considera una emergència, però en realitat la majoria de desplaçats i de refugiats són acollits en localitats properes a les seves localitats d’origen, en països de rendes baixes o mitjanes. No és Europa, doncs, el destí que majoritàriament trien els migrants: el 46% dels països menys desenvolupats, gairebé tots a Àsia i a Àfrica, acullen més del 20% de tots els refugiats del món.
A l’Àfrica, el 2023, es calcula que dels més de 40 milions de persones que van haver de fugir de casa seva, prop del 96% es va quedar al continent.
Malawi no n’és una excepció i, malgrat que és un dels estats més pobres del món (se situa en el lloc 160 segons l’indicador de desenvolupament humà del PNUD), ofereix refugi a molta gent que fuig.
Al camp de refugiats de Dzaleka, a la perifèria de Lilongwe, en els darrers vint anys han arribat refugiats provocats per la guerra del veí Moçambic i després gent de Rwanda i de Burundi que fugien del genocidi de mitjan anys 90. Més recentment, els refugiats arriben bàsicament de la República Democràtica del Congo i de països de la banya d’Àfrica.
Fins i tot algunes persones que participaven en la Comunitat, per diferents vicissituds i situacions de perill, s’han vist obligades a marxar del seu país, del Congo, de les regions de Goma i del Kivu, per refugiar-se a Malawi. Quan van arribar al camp de Dzaleka es van trobar i es van reconèixer i juntes van decidir tornar a viure seguint l’esperit de Sant’Egidio i ara fan la pregària, l’Escola de la Pau i el servei als ancians i als malalts.
Per als refugiats, que viuen una mena de vida en suspens, mentre esperen i confien que tingui èxit el llarg procés de reconeixement de l’asil, la presència i l’amistat de Sant’Egidio significa gastar la vida de manera útil per a ells per als altres i mantenir viva la confiança en un futur millor.
El nombre de persones que viuen al camp de Dzalaka creix any rere any, i ja ha arribat a la xifra rècord de gairebé 50.000 persones, com una ciutat mitjana.
Costa d’imaginar el dia a dia d’aquest poble d’infants, ancians i adults que viuen esperant alguna cosa que sembla que mai no arriba, i mentrestant s’esforcen per aprendre la llengua local o al menys l’anglès, i per trobar alguna feina informal que els permeti complementar l’escàs menjar que reben al camp.
Les autoritats estan intentant fomentar les repatriacions voluntàries però molta gent ja no té una casa o un lloc on tornar.
Els ancians són pobres entre els pobres. Sovint no tenen família i viuen els últims anys de la vida sols i enmig de la pobresa més absoluta.
Els amics de Sant’Egidio que els visiten i els ajuden són per a ells una nova família. Quan poden, els porten alguna cosa de menjar. Ajuden a rehabilitar les cabanes i les pobres cases on viuen perquè cada any s’ha de substituir el sostre de palla i s’ha de reforçar amb plàstics per evitar que l’aigua entri durant l’estació de les pluges.
El febrer es va inaugurar la primera casa per allotjar ancians refugiats que s’havien quedat sense habitatge al camp. L’han anomenada La Casa de l’Amistat i és una edificació sòlida i acollidora de dues estances.
Va ser un gran esdeveniment per a la Comunitat de Dzaleka, un signe d’amor i d’atenció pels ancians que va merèixer el reconeixement de les autoritats del camp i del capellà, que va beneir la nova construcció.
