Is 55,1-11
Mt 7,24-27
Quanta joia omple aquesta tarda les naus d’aquesta basílica! Sant Pau no és petita, però avui sembla que ho sigui. Cal dir que aquí hi ha molta joia! Realment contemplem l’Evangelii gaudium, la joia de l’Evangeli, que es converteix en acció de gràcies pels dons que, a través de la Comunitat de Sant’Egidio, han fet que la vida de molta gent sigui lluminosa i benaurada.
Un poble gran, universal, d’humils i de pobres, lloa el Senyor perquè, gratuïtament i sense mèrits, ha rebut molta aigua bona. L’aigua que treu la set i que fa fins i tot que el nostre cor sigui una font.
Contemplem, i ho fem sempre amb els germans i les germanes que viuen en la plenitud de l’amor, en aquella casa a la qual apunta la nostra vida. I buscar aquella casa és recordar que és la casa a la qual apunta la nostra vida. Això ens ajuda a viure bé en aquest món, molt bé.
Recordem juntament amb ells, contemplem juntament amb ells el cent per u que va prometre el Senyor. Ho veiem. Malgrat els límits, la petitesa, el pecat de la nostra pobra història, Déu ha vessat el tresor preciós i sempre sorprenent del seu amor. Sempre ens sorprèn. Tot i que de vegades som tan victimistes que no ens sorprenem d’una cosa tan bonica. Bonica, plena de tanta joia i de tanta llum.
No ens cansem de meravellar-nos perquè els camins del Senyor, com hem escoltat, són també els nostres camins; els seus pensaments, molt més grans que els nostres, són també els nostres pensaments. I aquella petitíssima llavor que es va llançar el 7 de febrer de 1968 no deixa de donar fruits en abundància.
La Paraula de Déu no ha tornat “sense realitzar el que jo volia, sense complir la missió que jo li havia confiat”, diu el profeta. I aquest és el desig de Déu, que avui contemplem: que els homes s’estimin i siguin estimats. No hi hi ningú que no estimi i, sobretot, que no sigui estimat. De vegades això ens salva de la por. I dona molt amor.
Per això avui lloem el Senyor. No lloem els límits. Al contrari, sentim la inquietud per tot allò que ens falta per fer, personalment també per tot allò que hauria d’haver fet. L’ànsia de fer-ho millor, d’arribar a tantes persones de les quals sentim el patiment, que moltes vegades no tenen esperança, en la complexa i dramàtica història del món. Som a Sant Pau, i sentim tota la seva passió pels dolors d’un part terrible que viu el món. Al món, és on hem d’anar, però cantem abans amb plenitud la gràcia d’aquesta casa construïda sobre la roca.
La joia de Déu és molt humana, veritable. La joia del Senyor és molt humana, molt concreta. De fet, ens ajuda a comprendre l’engany de la joia subjectiva o la que no fa front a la vida tal com és. És una joia que es mesura amb un món que segueix descomposant-se a causa de les guerres.
Així doncs, no és una joia d’algú que fuig, sinó la joia d’algú que fa front al mal. Al món veiem molta violència, terrorisme difós, pobresa que, com la pluja, els rius i el vent de què parla l’Evangeli, s’abaten sobre les nostres cases fins a destruir-les.
I una cultura de violència sembla que conquereixi cada vegada més espai, sembla que ho impregni tot, sembla convincent. Buscar seguretat sembla que dona seguretat, i la majoria, desorientadai impotent, es tanca encara més. És aquella afirmació del jo, sense un nosaltres i sense Déu, que duu inexorablement al desastre.
Un jo alimentat per molts proveïdors de benestar individual ―i n’hi ha molts― però que mai no es troba a ell mateix. Perquè només sortint de nosaltres mateixos entenem qui som, i aquest és un dels motius per donar gràcies a la Comunitat. Ha fet que tots sortim una mica de l’egocentrisme i ens ha ajudat a veure els altres. I fins i tot ha fet que estimem els altres i ens ha fet veure que estimar els altres, en realitat, fa que estiguem bé. I que fem estar bé.
Per això donem les gràcies al seu iniciador, l’Andrea Riccardi, que mai no ha deixat de construir casa i cases, i mai no ha deixat de fer-nos sentir a casa, de creure que és possible que la terra sigui una casa comuna. I que aquí “Fratelli tutti” l’ha viscut en la passió i en la intel·ligència del diàleg, en la saviesa d’interrogar-se sobre els corrents profunds de la història, sondejant-los sense l’escepticisme i el fatalisme tan difosos, sinó buscant-hi sempre els signes dels temps i interpretant-los a la llum de l’Evangeli.
I dono les gràcies ―crec que en nom de tots― al president de la Comunitat, el Marco Impagliazzo, i a tots els que col·laboren amb ell. Perquè aquesta comunió, tan articulada i físicament universal, sigui sempre una família, amb un tret d’atenta i delicada fraternitat, mai una cosa que donem per descomptada, sempre original i creativa, sagrament de l’amistat, en què contemplem l’amor de Déu.
I dono les gràcies també a tots els que caminen amb nosaltres, que ajuden en el camí de la Comunitat de moltes maneres, i entre ells, sou també tots els aquí presents. I molts altres que duem al cor.
La Comunitat és realment una casa i vol ser una casa, una família, on cadascú es coneix més a si mateix quan concep la seva vida en relació amb Déu i amb el proïsme, en la interioritat i en el servei recíproc. La Comunitat no ha perdut temps i no vol perdre temps en discussions estèrils. Quant de temps es perd, i quanta superficialitat hi ha en les contraposicions estèrils, encara que siguin apassionants! De vegades ens apassionem i no sabem ni tan sols per què o si existim només perquè ens contraposem. L’enhorabona!
La Comunitat no es va esgotar en una entusiasmant època de somnis, per adormir-se després en la grisor del cinisme i de la indiferència. Perquè el món del jo fa que construïm sobre la sorra del subjectivisme, que és un gran engany que ens fa creure que som nosaltres mateixos si ens posem al centre, estudiant-nos contínuament, però sense satisfacció, pel que he dit abans, i acabem dominats per la lògica de la competència, de l’enfrontar-se, perillosament ignorant, fàcilment agressiva i violenta.
La Comunitat no s’ha replegat en la mediocritat i en el compromís amb el tirà de l’individualisme. Ha volgut ser una comunitat, concebre’s juntament amb els altres. De vegades no és fàcil, de vegades n’hi ha que han hagut de posar molt de fil i agulla perquè seguim concebint-nos junts. No ens salvem sols, sinó junts, tenint nostre Senyor al davant.
La radicalitat de l’inici s’ha convertit en la roca d’un amor fidel, que no abandona enmig dels problemes, que és més fort que les decepcions i que les inevitables fragilitats. La radicalitat s’ha convertit en una passió, una passió lluny d’aquelles passions tristes i malenconioses, una passió que ha animat la cerca obstinada del bé. Exigent i humà, una cosa possible per a tothom. Avui ho entenem amb més claredat encara. Gaudium et spes, joia i esperança. Això és el que necessita avui el món, embolcallat en la tristesa i marcat per la decepció, per aquell verí del pessimisme que es rendeix a la por, que provoca passió per les coses i no per les persones, que fa que ens rendim.
La Gaudium et spes començava així: “Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que pateixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res realment humà que no trobi ressò en el seu cor”.
Aquestes paraules podem situar-les a l’inici de la vida de la Comunitat. Filla del Concili, que defineix l’Església com signe i instrument de la unitat de la humanitat. I la Comunitat sempre és un petit ramat, però el seu cor és gran i universal. No és una casta d’elegits sinó una família en què tots són cridats i estimats per Déu. Això és el que ha volgut ser i el que, humilment però amb fermesa, vol ser la Comunitat enmig de la terrible tempesta del món.
Per acabar, la Comunitat representa una profecia al món. És a dir, el record de l’inici ens impulsa a confirmar amb entusiasme aquesta crida, i la profecia significa començar a veure i a buscar i fer realitat allò que serà demà. Els profetes van viure en temps difícils. No parlen de llum en ple dia, sinó enmig de la nit. Així doncs, tot humil i petit servei al proïsme és profètic, perquè refà els fragments de les societats.
No es rendeix, no es deixa temptar ―diu el papa Francesc― pel tirar-se enrere, és a dir, mirar sempre enrere, una cosa que és molt més fàcil del que hom pensa, sinó que intenta viure la passió de l’enamorat. La profecia és el gest d’amor que avui comença allò que serà plenament demà. Per això la Comunitat sent la inquietud de ser profecia al món, una profecia del món que vindrà. Un món que avui demana que el construeixin, que creiem que és possible, que reconeguem com una cosa present aquella creació que tant pateix.
Tots els crits, els terribles laments de les víctimes, dels pobres, fereixen el cor sensible d’aquesta mare que és la Comunitat i es converteixen en compassió concreta i personal pels petits i per països sencers. És optar per un món més solidari, més fratern, on ningú no és estranger perquè tots són proïsme.
És veritat, com va dir no fa gaire l’Andrea Riccardi utilitzant un verb italià una mica en desús, que cal “reamigar-se”. Reamigar-se, és a dir, fer-se amics, reamigar l’ànima dels enemics, dels decebuts, dels indiferetns. Reamigar també la nostra ànima, començant per crear en nosaltres una ànima amiga, amiga de Déu i per això amiga dels homes. Així doncs, hem d’eliminar l’enemistat, algunes barreres, la desconfiança.
Les nostres comunitats representen, humilment però amb gran humanitat, aquesta decisió de reamigar-se amb el món i de reamigar el món amb aquells que tenim al nostre voltant. Per això, deixeu-me que doni les gràcies als nostres germans d’Ucraïna i també a tots aquells ―que malauradament són molts― que en moltes zones de conflicte armat representen amb el seu amor la profecia de la pau. És a dir, no deixen de reamigar-se en un món en què hi ha guerra. Així és com podrà començar la pau, així és com comença la pau.
L’esperança no s’acaba, és profètica, és l’amor de Déu, començant avui allò que encara no existeix i que comença a la nostra pobra humanitat, reflex de l’amor de Déu.
Gràcies, Senyor, i gràcies a la Comunitat, que segueix ajudant-nos a veure, amb confiança i passió, la humanitat perquè el mal no venci. Que el Senyor enviï nous treballadors als seus camps que ja rossegen. Que tots triïn la pau i el Senyor doni la pau. I que tota comunitat, petita o gran, en una poblet africà o en una gran megalòpolis, pugui ser la casa sobre la roca de l’amor que no s’acaba i no decep, per a la humanitat, cansada i ferida, per la qual el Senyor sento compassió. Ell crida i envia els seus deixebles i els confia la veritable força, la que canvia el món i fa realitat avui el desig de Deu, que és també el desig de tothom: el design de l’amor. Que així sigui.
Cardenal Matteo Maria Zuppi
Trascripció i traducció a càrrec de la redacció
