Una reflexió després de l’atac a l’església de Santa Maria d’Istanbul
L’assassinat d’un turc a mans de dos homes, que van entrar durant la missa a l’església catòlica de Santa Maria del suburbi de Buyukdere, a Istanbul, fa témer per la seguretat de les minories religioses a Turquia. A la gravació de les càmeres de seguretat es veuen dos homes armats emmascarats que amenacen els pocs fidels i que n’ataquen un que havia entrat abans que ells. Comencen a disparar i els fidels es tiren a terra. Volien provocar una matança a l’església després de matar primer aquell home.
Per al vicari d’Istanbul, monsenyor Palinuro, personalitat de gran equilibri i coneixedor de la cultura turca, es va tractar d’un «atac de matriu religiosa, una motivació d’intolerància religiosa». És un atac organitzat per matar a l’església, en una petita església del segle XIX, encaixonada entre parets i cases, com són sempre els llocs de pregària no musulmans de Turquia, que mai donen al carrer. L’incident sorprèn perquè el temps de la violència religiosa semblava que ja havia passat.
A Istanbul, a la central Istiklal Caddesi (la Grand Rue de Pera de l’època otomana i cosmopolita), entre les botigues que hi ha en trobem una de la Bible Society, que ven obertament textos bíblics i cristians. L’octubre de 2023 es va inaugurar a Istanbul l’esgésia dels sirians ortodoxos. L’acte, molt mediàtic, és únic: des que es va crear la República turca el 1923 mai no s’havia construït una església al país. Les esglésies són restes del passat, abans de 1914-1918, quan els cristians eren minoria però nombrosos. El president Erdogan va assistir a la inauguració de l’església siriana ortodoxa juntament amb els líders cristians, i va parlar del valor de la pau religiosa.
L’atemptat de Santa Maria és un senyal preocupant, precisament a Istanbul, megalòpolis tolerant, on els cristians solen viure en calma, els religiosos no duen a terme accions de proselitisme i les esglésies exerceixen una certa atracció només en un petitíssim nombre de turcs. L’assassinat agita els cristians. Sobre ells pesa el record de les matances contra les comunitats històriques durant la I Guerra Mundial per fer neteja ètnica: armenis, siríacs, caldeus i grecs.
Els fantasmes del passat ja havien reaparegut a principis del segle XXI. El 2006, a l’església catòlica de Trebisonda, van assassinar el capellà romà Andrea Santoro. El 2007 van matar a trets un periodista armeni, Hrant Dink, que era fundador del diari Agos, un diari que treballava per la reconciliació entre turcs i armenis però que denunciava el genocidi armeni durant la I Guerra Mundial. Aquell mateix any, a Malatya, van degollar tres protestants (dos turcs i un alemany) que treballaven per a una petita editorial bíblica. Es va dir que darrere d’aquells assassinats hi havia una mateixa mà: la d’Ergenekon, un grup ultranacionalista vinculat als militars. El 2010 va ser assassinat el bisbe d’Anatòlia, Luigi Padovese, després d’uns esdeveniments que mai no s’han aclarit.
Que podria haver revifat l’odi religiós? Actualment la presència cristiana és exigua: 120.000 persones de diferents Esglésies (21.000 catòlics i 50.000 armenis), el 0,2% dels turcs. Però el país es troba davant d’una disjuntiva pels intercanvis interreligiosos i el record històric cristià. En aquest sentit treballa el patriarca grec ortodox Bartomeu, primer líder de l’ortodòxia, malgrat els pocs grecs que queden a Turquia. Ha influït en la crisi religiosa d’Ucraïna. Hi ha un altre element que pot haver atiat les hostilitats: la qüestió de Gaza, on Turquia s’alinea amb Hamàs i Istanbul branda nombroses banderes palestines en senyal de solidaritat.
Els llocs jueus de la ciutat estan blindats. Al Fanar (antic barri grec) vaig veure un mural en què Israel, Estats Units i Europa xuclen la sang de Palestina. En el joc de simplificació de l’«odi global» identificar els cristians turcs amb els europeus o els nord-americans és tan fàcil com absurd. No seria el primer cop que es fa.
En un món marcat per les guerres creix l’odi cap a aquell que, absurdament, és considerat una avançada de l’enemic, encara que sigui només una petita església amb pocs fidels. Els cristians no estan tranquils. A Turquia vaig veure que, de vegades, miren amb preocupació cap a la porta de l’església per veure qui hi entra. I és que hi ha llocs del món on anar a missa el diumenge és un perill.
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]