Ahir, a Roma, al Senat de la República, es va celebrar el congrés “Vint anys sense Joan Pau II: l’home que va enderrocar els murs”, impulsat per la Fundació Alleanza Nazionale. Publiquem el text de la intervenció de l’historiador Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant’Egidio.
Wojtyła va ser un vent d’esperança no vençuda per a l’Església, Occident i l’Est europeu. Com a papa va ser protagonista de la guerra freda i de la globalització. Només vint anys després de la seva mort no és gaire recordat. Quan va morir, malgrat el llarg dolor, va començar un subtil i constant redimensionament.
David Maria Turoldo, gran poeta cristià sensible, escrivia: “Wojtyła, ets el vent de l’esperança no vençuda del filat espinós d’Auschwitz i no només per a la teva Polònia. Vent d’esperança més enllà de totes les fronteres... vent més alt que els vostres orgulls, oh, homes passatemps d’infinites pors.” Wojtyła va ser un vent d’esperança no vençuda per a l’Església, Occident i l’Est europeu.
Va ser un jove que va créixer en la desesperació i la humiliació d’una Polònia destinada a ser terra de servents per al Reich, bisbe de Cracòvia sota un règim comunista opressor i va ser elegit Papa el 16 d’octubre de 1978, dia de commemoració de la primera gran deportació dels jueus de Roma (que llavors ningú no recordava). Com a papa va ser protagonista de la guerra freda i de la globalització. Vint anys després de la seva mort no és gaire recordat. Quan va morir, malgrat el llarg dolor, va començar un subtil i constant redimensionament de diverses matrius: massa gran, inquietant, expressió d’un cristianisme potser molest per a «homes passatemps de pors infinites», una mica com els del segle XXI.
Per això el 2011 vaig escriure Joan Pau II. La biografia. Joan Pau és viu a la devoció al “sant de la família”, però mai no ha tingut un lloc en la historiografia. Hi ha hagut pocs estudis després de la seva mort. Sembla que la seva dimensió, gran i complexa, no encaixi en les mesures del pensar i narrar d’ara. Sento que parlar d’ell és una oportunitat molt positiva.
Quan Occident, l’octubre de 1978, descobreix el cardenal Wojtyła, aquest tenia 58 anys. Se sentia fill de la història polonesa, on resistència i martiri anaven plegades. Ell va convidar els cristians a descobrir «nous màrtirs» que –segons ell– avui eren tan nombrosos com els primers segles. El seu er aun poble que l’èpica polonesa sentia com el «Crist de les nacions» –com deia Adam Mickiewicz, vat nacional.
El jove Karol havia viscut un temps de dolor amb l’ocupació nazi, l’assassinat de molts compatriotes, la repressió de l’Església i dels intel·lectuals i la matança dels jueus. El seu patriotisme era el record d’una Polònia plural, la dels jagellons. «L’esperit polonès –escriu– en el fons és la multiplicitat i el pluralisme, i no la limitació i la clausura». I afegia: «La varietat cultural, ètnica i lingüística forma part de l’ordre constitutiu de la creació i com a tal no es pot eliminar».
Va ser amic dels jueus des de ben petit i va destacar en un món marcat per l’antisemitisme. Filosemita, el 1968, quan el govern comunista va dur a terme una campanya antisemita, va visitar la sinagoga de Cracòvia, com va fer el primat Wyszyski a Varsòvia. En 1986 va anar a la de Roma, on va ser rebut per l’inoblidable rabí Toaff, i on va parlar dels jueus com dels «germans grans» (idea de Mickiewicz). En el seu testament només hi apareixen dos noms: el seu fidel secretari Stanislao i el rabí Toaff, un fet que encara no s’ha desxifrat del tot. Sentia que havia estat testimoni d’una història de dolor amb el nazisme: «Els camps de concentració seran sempre els símbols reals de l’infern», va dir el 1976. Però també d’un país i d’una Església que el comunisme havia privat de llibertat. A aquest propòsit escrivia: «Un mal de proporcions gigantesques, un mal que ha utilitzat les estructures estatals per dur a terme la seva nefasta obra...». Amb tot, una vegada em va dir: «No es pot dir que jo no tingui els anticossos contra el comunisme, però Europa ha oblidat massa el mal del nazisme».
Tant de dolor no l’havia afeblit. Es va presentar a la galeria de Sant Pere com a Papa amb aquestes paraules: «No tingueu por!». Era «el vent de l’esperança no vençuda». Davant de la por i la resignació de l’est, i davant del conformisme desconfiat d’Occident, la resposta, provinent de l’Evangeli, va ser «no tingueu por», que per a ell era l’arrel de l’audàcia. Era integrista a ulls dels catòlics democràtics. D’aquests, pocs van entendre el seu valor, que no encaixava amb el seu model de sacerdot polonès i les seves devocions. Per als tradicionalistes, havia de posar ordre a l’Església després de Pau VI.
Va desconcertar molta gent: era fill del Concili, mirava a Pau VI com a un pare. Va escriure en el seu testament: «Com a bisbe que vaig participar en l’esdeveniment conciliar del primer a l’últim dia, vull confiar aquest gran patrimoni a tots els que són i seran en el futur cridats a fer-lo realitat. De la meva banda, dono gràcies a l’etern Pastor que m’ha permès servir aquesta grandíssima causa...». Patriota, amb una teologia del país (que provava de desenvolupar a cada país que visitava), tenia una visió universalista i no nacionalista, en què l’Església anava «més enllà de totes les fronteres» i recomponia la família de les nacions. Va anar dos cops a les Nacions Unides i estava convençut que havia de sostenir una institució que per a ell era necessària.
El seu catolicisme era una força d’alliberament del mal que oprimia el cor, però també de l’alliberament dels poders que prenien la llibertat als pobles. Per a ell la fe canviava els cors i la història. El cristianisme per a ell no era irrellevant a la història. Però tampoc no era una religió secularitzada i política. Des de la Cracòvia mitteleuropea va sentir el drama d’una Europa amputada. Va despertar els polonesos de la resignació i es van alliberar energies poderoses: per a Brzezinski, conseller de Carter, «sense el Papa, la seva tenacitat, aquella barreja de moderació i obstinació que són el seu estil, moltes de les coses que es van produir davant nostre mai no haurien ni tan sols començat».
Va treballar per a l’alliberament de l’est amb les seves pròpies mans. Helmut Kohl, el novembre de 1989, li deia a l’historiador polonès Geremek: «Tots dos sabem perfectament que no viurem prou per veure Alemanya reunificada». El 9 de novembre de 1990 el Mur es va esquerdar. Joan Pau II hauria rebut el Nobel per la pau si no hagués estat el Papa de Roma. El 89 i Wojtyła van subvertir el paradigma de la Revolució Francesa de 1789, mare de tants processos revolucionaris, segons la qual la revolució no era possible sense vessament de sang. Joan Pau II va capgirar aquell paradigma i va demostrar que la força dels pobles pot canviar la història de manera pacífica. Però no n’hi ha prou amb la pressió de les masses, sinó que cal un lideratge, i aquest va ser en bona part de Wojtyła. Un gir radicar per a la cultura europea. El 89 no va ser mèrit de Wojtyła, però sense ell aquella història no hauria estat possible.
Joan Pau II és el Papa de la vida: publica Evangelium vitae, en què denuncia l’eclipsi del sentit de la vida, la violència difusa, l’avortament i el menyspreu vers els febles. Interpreta la catolicitat de l’Església com una abraçada a tothom, que no consideri les fronteres com a murs, ell que va viure l’angoixa del Mur. El 1999, sobre els migrants, afirma que «la catolicitat no es manifesta només en la comunió fraterna dels batejats, sinó que s’expressa també en l’hospitalitat garantida a l’estranger, sigui quina sigui la seva religió».
El Papa polonès creu que Europa té una posició central en la missió de l’Església catòlica. No és exclusivisme. Els seus viatges al sud del món volen incloure països marginals. Repassant els discursos que feia a qualsevol país que visitava, veiem que donava suport amb intel·ligència al sentiment o la identitat (sovint fràgil) de qualsevol país. Anys més tard, es veia que la gent no havia oblidat la seva visita.
Al Senat italià cal recordar la relació especial que tenia amb Itàlia, que ell anomenava, la seva «segona pàtria». Va ser bisbe de Roma i primat d’Itàlia a fons, i estava convençut que Itàlia tenia una missió a Europa, al Mediterrani i entre el sud i el nord. Per això –creia– la seu del Papa era a Roma. El 1994, en un moment difícil, quan sentia que la unitat nacional estava en entredit, va convocar una gran pregària per Itàlia i va suggerir aquesta invocació: «Acompanya els passos del nostre país, sovint difícils però plens d’esperança». Calia recompondre el món que anava cap a la unificació i que corria el perill de caure en conflictes entre països, ètnies i religions.
Abans del 89, va veure el procés de globalització i les reaccions que provocava en els nacionalismes i en els radicalismes religiosos, que més endavant es van anomenar «xoc de civilitzacions». El 1986 va convocar a Assís els líders religiosos de tot el món amb un gest valent que va suscitar perplexitat i que va significar la ruptura amb els tradicionalistes de Lefèbvre. Volia evitar la fatal atracció de les religions a sacralitzar la guerra. L’inici del seu pontificat gairebé coincideix amb el retorn de Kohmeini a l’Iran, en un moment en què les religions tornaven a tenir una funció pública. A Assís van pregar només uns al costat dels altres, i aquella pregària volia desarmar les religions i vola fer emergir la pau des del més profund del missatge del que eren portadores. En el seu missatge final, el Papa, com si llancés un moviment de pau entre les religions, va dir: la pau “és una obra oberta a tothom, i no només als especialistes, als savis i als estrategs. La pau és una responsabilitat universal: passa pels incomptables petits actes de la vida de cada dia...”.
El 2000, el filòsof Paul Ricoeur va observar un tret fonamental del pontificat i li va dir: «vostè ha suscitat un debat pacífic entre les religions que hi ha a la faç de la terra. Guardo un agradable record de la trobada d’Assís, igual que una gran gentada de dones i d’homes. Aquest esperit d’obertura es basa en las conviccions molt fermes de l’home d’Església que és vostè. Aquestes conviccions no deixen de convidar els seus interlocutors de pregària i meditació a estar a l’alçada de les circumstàncies...».
La seva obertura a tothom, als joves, a les religions, als enemics, i la fidelitat als amics es basaven en les seves conviccions molt fermes, en una fe cristocèntrica. Olivier Clément, veient-lo pregar, va parar d’un «bloc de pregària». A Wojtyła li agrada pregar. El pare Stanislao, repassant la seva vida plena de trobades, parla d’una «trama quotidiana de la seva vida espiritual». Místic, però molt humà, simpàtic, capaç de tenir relacions afectuoses, sobretot amb els infants, va ser l’home que va conèixer més gent del món, diu Ratzinger. Karol Wojtyła va encarnar el catolicisme del seu temps. Va revelar –amb paraules del teòleg Henri de Lubac– «el caràcter alhora social, històric i interior del cristianisme... aquell caràcter d’universalitat i de totalitat...». «Homo catholicus et totus apostolicus», però també molt humà, home entre els homes i les dones.
Va ser un jove que va créixer en la desesperació i la humiliació d’una Polònia destinada a ser terra de servents per al Reich, bisbe de Cracòvia sota un règim comunista opressor i va ser elegit Papa el 16 d’octubre de 1978, dia de commemoració de la primera gran deportació dels jueus de Roma (que llavors ningú no recordava). Com a papa va ser protagonista de la guerra freda i de la globalització. Vint anys després de la seva mort no és gaire recordat. Quan va morir, malgrat el llarg dolor, va començar un subtil i constant redimensionament de diverses matrius: massa gran, inquietant, expressió d’un cristianisme potser molest per a «homes passatemps de pors infinites», una mica com els del segle XXI.
Per això el 2011 vaig escriure Joan Pau II. La biografia. Joan Pau és viu a la devoció al “sant de la família”, però mai no ha tingut un lloc en la historiografia. Hi ha hagut pocs estudis després de la seva mort. Sembla que la seva dimensió, gran i complexa, no encaixi en les mesures del pensar i narrar d’ara. Sento que parlar d’ell és una oportunitat molt positiva.
Quan Occident, l’octubre de 1978, descobreix el cardenal Wojtyła, aquest tenia 58 anys. Se sentia fill de la història polonesa, on resistència i martiri anaven plegades. Ell va convidar els cristians a descobrir «nous màrtirs» que –segons ell– avui eren tan nombrosos com els primers segles. El seu er aun poble que l’èpica polonesa sentia com el «Crist de les nacions» –com deia Adam Mickiewicz, vat nacional.
El jove Karol havia viscut un temps de dolor amb l’ocupació nazi, l’assassinat de molts compatriotes, la repressió de l’Església i dels intel·lectuals i la matança dels jueus. El seu patriotisme era el record d’una Polònia plural, la dels jagellons. «L’esperit polonès –escriu– en el fons és la multiplicitat i el pluralisme, i no la limitació i la clausura». I afegia: «La varietat cultural, ètnica i lingüística forma part de l’ordre constitutiu de la creació i com a tal no es pot eliminar».
Va ser amic dels jueus des de ben petit i va destacar en un món marcat per l’antisemitisme. Filosemita, el 1968, quan el govern comunista va dur a terme una campanya antisemita, va visitar la sinagoga de Cracòvia, com va fer el primat Wyszyski a Varsòvia. En 1986 va anar a la de Roma, on va ser rebut per l’inoblidable rabí Toaff, i on va parlar dels jueus com dels «germans grans» (idea de Mickiewicz). En el seu testament només hi apareixen dos noms: el seu fidel secretari Stanislao i el rabí Toaff, un fet que encara no s’ha desxifrat del tot. Sentia que havia estat testimoni d’una història de dolor amb el nazisme: «Els camps de concentració seran sempre els símbols reals de l’infern», va dir el 1976. Però també d’un país i d’una Església que el comunisme havia privat de llibertat. A aquest propòsit escrivia: «Un mal de proporcions gigantesques, un mal que ha utilitzat les estructures estatals per dur a terme la seva nefasta obra...». Amb tot, una vegada em va dir: «No es pot dir que jo no tingui els anticossos contra el comunisme, però Europa ha oblidat massa el mal del nazisme».
Tant de dolor no l’havia afeblit. Es va presentar a la galeria de Sant Pere com a Papa amb aquestes paraules: «No tingueu por!». Era «el vent de l’esperança no vençuda». Davant de la por i la resignació de l’est, i davant del conformisme desconfiat d’Occident, la resposta, provinent de l’Evangeli, va ser «no tingueu por», que per a ell era l’arrel de l’audàcia. Era integrista a ulls dels catòlics democràtics. D’aquests, pocs van entendre el seu valor, que no encaixava amb el seu model de sacerdot polonès i les seves devocions. Per als tradicionalistes, havia de posar ordre a l’Església després de Pau VI.
Va desconcertar molta gent: era fill del Concili, mirava a Pau VI com a un pare. Va escriure en el seu testament: «Com a bisbe que vaig participar en l’esdeveniment conciliar del primer a l’últim dia, vull confiar aquest gran patrimoni a tots els que són i seran en el futur cridats a fer-lo realitat. De la meva banda, dono gràcies a l’etern Pastor que m’ha permès servir aquesta grandíssima causa...». Patriota, amb una teologia del país (que provava de desenvolupar a cada país que visitava), tenia una visió universalista i no nacionalista, en què l’Església anava «més enllà de totes les fronteres» i recomponia la família de les nacions. Va anar dos cops a les Nacions Unides i estava convençut que havia de sostenir una institució que per a ell era necessària.
El seu catolicisme era una força d’alliberament del mal que oprimia el cor, però també de l’alliberament dels poders que prenien la llibertat als pobles. Per a ell la fe canviava els cors i la història. El cristianisme per a ell no era irrellevant a la història. Però tampoc no era una religió secularitzada i política. Des de la Cracòvia mitteleuropea va sentir el drama d’una Europa amputada. Va despertar els polonesos de la resignació i es van alliberar energies poderoses: per a Brzezinski, conseller de Carter, «sense el Papa, la seva tenacitat, aquella barreja de moderació i obstinació que són el seu estil, moltes de les coses que es van produir davant nostre mai no haurien ni tan sols començat».
Va treballar per a l’alliberament de l’est amb les seves pròpies mans. Helmut Kohl, el novembre de 1989, li deia a l’historiador polonès Geremek: «Tots dos sabem perfectament que no viurem prou per veure Alemanya reunificada». El 9 de novembre de 1990 el Mur es va esquerdar. Joan Pau II hauria rebut el Nobel per la pau si no hagués estat el Papa de Roma. El 89 i Wojtyła van subvertir el paradigma de la Revolució Francesa de 1789, mare de tants processos revolucionaris, segons la qual la revolució no era possible sense vessament de sang. Joan Pau II va capgirar aquell paradigma i va demostrar que la força dels pobles pot canviar la història de manera pacífica. Però no n’hi ha prou amb la pressió de les masses, sinó que cal un lideratge, i aquest va ser en bona part de Wojtyła. Un gir radicar per a la cultura europea. El 89 no va ser mèrit de Wojtyła, però sense ell aquella història no hauria estat possible.
Joan Pau II és el Papa de la vida: publica Evangelium vitae, en què denuncia l’eclipsi del sentit de la vida, la violència difusa, l’avortament i el menyspreu vers els febles. Interpreta la catolicitat de l’Església com una abraçada a tothom, que no consideri les fronteres com a murs, ell que va viure l’angoixa del Mur. El 1999, sobre els migrants, afirma que «la catolicitat no es manifesta només en la comunió fraterna dels batejats, sinó que s’expressa també en l’hospitalitat garantida a l’estranger, sigui quina sigui la seva religió».
El Papa polonès creu que Europa té una posició central en la missió de l’Església catòlica. No és exclusivisme. Els seus viatges al sud del món volen incloure països marginals. Repassant els discursos que feia a qualsevol país que visitava, veiem que donava suport amb intel·ligència al sentiment o la identitat (sovint fràgil) de qualsevol país. Anys més tard, es veia que la gent no havia oblidat la seva visita.
Al Senat italià cal recordar la relació especial que tenia amb Itàlia, que ell anomenava, la seva «segona pàtria». Va ser bisbe de Roma i primat d’Itàlia a fons, i estava convençut que Itàlia tenia una missió a Europa, al Mediterrani i entre el sud i el nord. Per això –creia– la seu del Papa era a Roma. El 1994, en un moment difícil, quan sentia que la unitat nacional estava en entredit, va convocar una gran pregària per Itàlia i va suggerir aquesta invocació: «Acompanya els passos del nostre país, sovint difícils però plens d’esperança». Calia recompondre el món que anava cap a la unificació i que corria el perill de caure en conflictes entre països, ètnies i religions.
Abans del 89, va veure el procés de globalització i les reaccions que provocava en els nacionalismes i en els radicalismes religiosos, que més endavant es van anomenar «xoc de civilitzacions». El 1986 va convocar a Assís els líders religiosos de tot el món amb un gest valent que va suscitar perplexitat i que va significar la ruptura amb els tradicionalistes de Lefèbvre. Volia evitar la fatal atracció de les religions a sacralitzar la guerra. L’inici del seu pontificat gairebé coincideix amb el retorn de Kohmeini a l’Iran, en un moment en què les religions tornaven a tenir una funció pública. A Assís van pregar només uns al costat dels altres, i aquella pregària volia desarmar les religions i vola fer emergir la pau des del més profund del missatge del que eren portadores. En el seu missatge final, el Papa, com si llancés un moviment de pau entre les religions, va dir: la pau “és una obra oberta a tothom, i no només als especialistes, als savis i als estrategs. La pau és una responsabilitat universal: passa pels incomptables petits actes de la vida de cada dia...”.
El 2000, el filòsof Paul Ricoeur va observar un tret fonamental del pontificat i li va dir: «vostè ha suscitat un debat pacífic entre les religions que hi ha a la faç de la terra. Guardo un agradable record de la trobada d’Assís, igual que una gran gentada de dones i d’homes. Aquest esperit d’obertura es basa en las conviccions molt fermes de l’home d’Església que és vostè. Aquestes conviccions no deixen de convidar els seus interlocutors de pregària i meditació a estar a l’alçada de les circumstàncies...».
La seva obertura a tothom, als joves, a les religions, als enemics, i la fidelitat als amics es basaven en les seves conviccions molt fermes, en una fe cristocèntrica. Olivier Clément, veient-lo pregar, va parar d’un «bloc de pregària». A Wojtyła li agrada pregar. El pare Stanislao, repassant la seva vida plena de trobades, parla d’una «trama quotidiana de la seva vida espiritual». Místic, però molt humà, simpàtic, capaç de tenir relacions afectuoses, sobretot amb els infants, va ser l’home que va conèixer més gent del món, diu Ratzinger. Karol Wojtyła va encarnar el catolicisme del seu temps. Va revelar –amb paraules del teòleg Henri de Lubac– «el caràcter alhora social, històric i interior del cristianisme... aquell caràcter d’universalitat i de totalitat...». «Homo catholicus et totus apostolicus», però també molt humà, home entre els homes i les dones.
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]
