Estem en un món difícil. De vegades les notícies semblen un butlletí de guerra. En primer lloc, sobre Ucraïna, tan atacada. Hi ha conflictes que han deixat de ser al centre d'atenció o que no hi han estat mai. Penso en Sudan, en els milers de morts, els gairebé tres milions de refugiats interns i el més d'un milió que són a l'estranger. El filòsof coreà Byung-chul Han escriu: "La informació per si sola no explica el món". Sembla una intuïció massa complexa fins i tor per a gent que, encara que vulgui interessar-se, no segueix, no veu vies de sortida, se sent impotent. Moltes vegades la impotència afavoreix la indiferència. Tot i això, la llarga processó d'immigrants i refugiats que hi ha a les nostres portes recorda que existeix un món en què molts pateixen enormement per la guerra, pel canvi climàtic, per la misèria i per la fam.
Sembla que la indiferència sigui una crosta que es forma quan ens centrem en nosaltres i en el nostre món. Sembla que es pugui fer ben poc, tret d'algunes excepcions de somniadors i idealistes. Però sota aquesta crosta de separació, emergeix una fam de paraules de pau, quan hi ha ocasió. I això succeeix a Itàlia i a tot Europa. Així ho vam constatar la setmana passada a la Trobada internacional en l'esperit d'Assís titulada "L'audàcia de la pau", que es va celebrar a Berlín. L'àmplia participació dels berlinesos en els debats i en les manifestacions, en una ciutat en què les Esglésies són minoritàries, va posar de manifest un gran interès pels temes de la pau i de la guerra. També entre els joves, plens de preguntes pel futur.
L'expressió "audàcia" consola els que senten que cal fer més. Audàcia de la pau significa creure que pot existir una alternativa a la guerra. Així doncs, cal invertir més en diplomàcia i en el diàleg per buscar solucions justes i pacífiques. Això no vol dir intel·ligència amb el més fort o amb l'agressor, o bé malvendre la llibertat aliena per a la nostra tranquil·litat. Deia J.F. Kennedy que "no hem de negociar per por, sinó que mai hem de tenir por de negociar". L'audàcia és difícil, però és necessària davant de situacions bloquejades o guerres que s'eternitzen. Vaclav Havel va escriure: "La política no pot ser només l'art d'allò que és possible... sinó més aviat ha de ser l'art d'allò que és impossible, és a dir, hem de ser millors nosaltres i hem de fer que el món sigui millor".
El papa Francesc, que algun articulista o algun polític han titllat d'irrealista, és una veu de referència per a molts. Malgrat que no pugui detallar un camí per a la fi de la guerra, sempre posa la pau com a objectiu de futur. Les paraules de pau van acompanyades de fets, com la missió del cardenal Zuppi a Kíiv, Moscou, Washington i Pequín. El Papa no accepta la impotència: parla, truca, envia missatgers. No està sol en aquesta comesa. Malgrat el que pugui semblar, molta gent busca paraules de pau. El desig de pau no és egoisme, desig d'estar tranquil, de no pagar conseqüències pel conflicte. S'adreça sobretot als que pateixen la guerra. En particular, a Ucraïna, agredida pels russos, que pateix enormement, amb una població bombardejada i gran part de la població que ha marxat del país.
Què vol dir fam de pau? Quina solució es pot oferir? Quins mitjans hi ha per influir en els esdeveniments? En primer lloc, significa no oblidar la guerra, o, més ben dit, les guerres: recordar-les i implicar-s'hi. Una opinió pública atenta és important, tot i que els nostres països europeus tenen una influència relativa en el conflicte i un pes escàs en altres conflictes. Interessar-se, participar, tenir la pau en el punt de mira no vol dir aconseguir immediatament el "miracle" de la fi de la guerra. Una atenció fidel i una pressió constant ajuden les nombroses forces que en el món treballen per crear àmbits de diàleg. Tot està connectat, més del que sembla.
Els cristians creuen en la força de la pregària per la pau. A la trobada de Berlín, Angela Zunze, que el 1989 tenia 25 anys, va explicar que des del mes de setembre d'aquell any es reunia amb molta més gent per pregar en una església a prop del Mur, encara que els envoltés la policia: "Estic convençuda que la pregària té un poder transformador, pot accelerar el canvi de la societat i enderrocar murs".
Un ministre comunista va dir amb menyspreu: "Ens esperàvem de tot, però no espelmes i pregàries". D'altra banda, la història és plena de sorpreses: processos dolorosos i molt lents, al final, tot d'una, troben una sortida positiva. Ens hem acostumat massa que no tenir solucions de seguida significa que no hi ha solucions. Cultivar plegats visions de pau manté viva una esperança per als pobles que pateixen per la guerra. Pot semblar poc, però té molt de valor.
Andrea Riccardi
Diumenge 17 de setembre de 2023
[Traducció de la redacció]
