Les tragèdies en alta mar són terribles, però no totes són iguals. Les d'aquests dies, amb la mort d'alguns nens i els seus pares a causa de la fam i la set, són una prova de la tortura que pateixen víctimes innocents, de situacions insostenibles que els obliguen a fugir del seu país: guerres, desastres ambientals, terrorisme i la negació d'un futur vivible. La situació empitjora perquè els desplaçaments són cada vegada més difícils i arriscats, les rutes són més llargues i complicades per intentar sobreviure. La ruta que obliga els migrants que surten del Líban a anar a la llunyana Itàlia, perquè les fronteres europees més properes a ells estan tancades, és inacceptable.
Europa no pot donar l'esquena als migrants que moren de fam i set, no pot tancar els ulls i acceptar aquests fets com una cosa normal, com el preu que cal pagar per seguir enganyant-nos pensant que no és el nostre problema. Hem d'actuar amb urgència: primer, hem de salvar les persones al mar, sense acusacions entre estats sobre el control de les aigües territorials. Però també s'han de trobar solucions, com ara els corredors humanitaris (que combinen acollida i integració), quotes de reassentament per a sol·licitants d'asil i entrades regulars per motius laborals (que l'economia italiana necessita desesperadament). Quedar-se mirant no només és culpable, sinó que perjudica a tothom perquè devora el futur del nostre continent, que creiem que pot i ha de trobar les energies per reaccionar davant tanta inhumanitat.
