“M'agradaria que tota l'Església fos com Sant'Egidio”. Són les paraules eloqüents de l'Antonio, un pare de família de 35 anys amb una història difícil, que va conèixer la Comunitat de Sant'Egidio quan tenia només cinc anys. A l'Escola de la Pau, al barri de Pan Bendito, va trobar acollida i va descobrir l'alegria de la infància.
El seu testimoni es va sumar al de persones sense llar, migrants, refugiats, famílies, nens de diversos barris, gent gran i moltes persones que formen el “poble de Sant'Egidio” a Madrid, i que diumenge passat van ser els veritables protagonistes de la trobada sinodal amb l'arquebisbe de Madrid, el cardenal Carlos Osoro, a l'església de Nuestra Señora de las Maravillas.
Què li demaneu a l'Església? Aquesta va ser la pregunta que va guiar la trobada amb les persones participants a la Comunitat de Sant'Egidio, en el marc de les trobades amb els diferents sectors socials dins de la fase diocesana del Sínode. I així, l'Església s'ha convertit en un diàleg, de la mà dels pobres i dels que caminen amb ells. Les seves veus, els seus dolors i aspiracions —que rarament s'escolten i massa sovint s'ignoren— s'han convertit en una guia del camí que ha de seguir l'Església.
Paraules emocionants, plenes d'esperança, gratitud i coratge, juntament amb autèntiques històries de resurrecció d'aquells que han trobat en una comunitat cristiana com Sant'Egidio una família que els ha ajudat a reconstruir les seves vides. “La meva és una vida ressuscitada”, va dir l'Ángel, “i avui també surto al carrer per trobar aquells que necessiten ajuda (...) Demano a l'Església que sigui una mare que sempre acull i perdona, un lloc on brilla l'esperança que tota la teva vida pot canviar”. “La comunitat de Sant'Egidio és l'únic lloc on em criden pel meu nom”, va dir l'Antonio, un home sense sostre que viu la Comunitat com un germà més. Igual que l'Antonio, molts van destacar la importància del tracte humà, proper i familiar “que no se'ns tracti simplement com a persones que necessiten ajuda material, sinó com a part de l'Església”. “M'agradaria que l'Església fos un lloc de trobada i ajuda concreta, on ens sentim apreciats i estimats, no només en la nostra debilitat sinó també en les nostres capacitats”, va dir el Juan. Per a molts, Sant'Egidio és la comunitat en la qual “vaig tornar a pregar, vaig tornar a tenir esperança en el Senyor” perquè, com molts testimonis també han assenyalat, “compartim no només l'ajuda material, que és important, sinó també l'Evangeli”, la Paraula de Déu, que “ha tornat a ser molt important per a mi”. L'Ahmed, refugiat sudanès, va valorar l'amistat de la Comunitat amb les persones que professen altres religions, i va destacar que aquesta amistat sembra llavors de pau i fraternitat entre els que són diferents, però germans. “Sóc musulmà i aquí des del primer dia em van tractar com un germà.” El testimoni de l'Ahmed està en sintonia amb el de la Luzmila, una ucraïnesa ortodoxa resident a Madrid, que va agrair a Sant'Egidio perquè “és una família per a mi”.
Els testimonis i les peticions parlen d'una Església amb portes obertes, en la qual les persones que han rebut ajuda i consol també poden proporcionar ajuda i consol als altres. Una Església que escolta obertament i que és una família per a qui no en té, que enforteix la fraternitat i sembra llavors de pau amb gestos quotidians i constants tan necessaris avui dia.