Predicació del cardenal Matteo Zuppi en motiu de la festa de sant Egidi
Primera Lectura 1Co 2,10-16
Salm Responsorial Salm 144
Evangeli Lc 4, 31-37
Avui aquesta plaça aplega d'alguna manera tots els que estan dispersos pels quatre punts cardinals de la terra, que sentim molt units a nosaltres en aquell lligam veritable i invisible que és la comunió.
Vivim amb joia especial el record de sant Egidi. Efectivament, avui recordem un aniversari realment important: 1300 anys de la seva mort, que va tenir lloc al sud de França, on està enterrat. És una ocasió privilegiada per donar gràcies. Mai no hauríem de desaprofitar cap ocasió per fer-ho, perquè donar gràcies ens ajuda a viure bé, "és just i necessari", com es diu a la Litúrgia, i és font de salvació, perquè qui dona gràcies viu millor ell i fa que els altres visquin millor. Donar gràcies ajuda a recordar els dons que tenim i ens allibera de la temptació de quedar-nos atrapats per les preocupacions que fan que ens perdem la part que no serà presa i que ens fan sentir tan victimistes que no ens adonem de la proximitat de Déu.
Donem gràcies per un do que és nostre i és meu, personal com allò més íntim i valuós que tenim cadascú i que ens ajuda a fer bonic el proïsme estimant-lo. És un regal comú, que fa que visquem en una única casa amb moltes estances unides, tot i que estiguin lluny. Malgrat el nostre pecat, estem units, perquè Déu sempre és més gran que la nostra misèria.
"L'amistat aquí mai no s'acaba", deia un vell i emocionat amic de la Comunitat, Valdo Vinay, perquè és la decisió de Déu de ser amic i ens permet ser una família, i ser-ho en totes les nostres decisions perquè és la més important de totes. Sant'Egidio és una casa, i no una seu. Em va sorprendre (i fins i tot em va fer un bot el cor!) rebre una trucada de l'Andrea precisament el dia de sant Egidi de fa un any. Em va dir que el papa Francesc havia anunciat que em crearia cardenal. Llavors ho vaig veure clar: eminent és la Comunitat, allò que tinc és per l'amor que he rebut i tots som titulars d'aquesta casa que ens uneix al bisbe de Roma i a la seva Església que presideix.
Donem gràcies perquè ens ha canviat la vida i després de tants anys i tantes resistències, no deixa de fer-ho. A la petita llavor de l'inici hi havia amagat un arbre gran que l'Andrea va veure fins i tot quan semblava impossible, perquè va creure que la Paraula és eficaç i li donem les gràcies de tot cor, juntament amb el Marco i amb tots els que, com diria l'apòstol, "es dediquen a nosaltres".
Preguem sempre els uns pels altres i també per aquells que tenen el servei de la comunió en una família tan gran, realment universal i que ens demana a tots que mai deixem de donar la nostra amistat i proximitat. Sant'Egidio és un arbre realment gran que vol donar recer en un món ple d'interessos foscos i poderosos, que l'amenacen perillosament, que el malmeten, a través de multitud de pandèmies a les quals la Comunitat no s'acostuma mai, que no ha ignorat i no ha afrontat sense pressa, amb la distància dels funcionaris.
Amb el mal no es pot perdre temps i Sant'Egidio no ha deixat de tenir pressa per arribar a molts homes mig morts i en alguns aspectes un món mig mort, per als quals si es perd temps significa també la meitat de la vida que els quedava, aquest cop per culpa del malfactor que és la indiferència. En aquests mesos tan difícils i plens de soledat i por hem entès encara més la força d'humanitat de sant Egidi i hem entès que no podem despreciar-la amb un amor buit de passió o guardar-la per a nosaltres.
Sant'Egidio va viure en un món completament diferent del nostre i podríem pensar que no té res a veure amb la nostra vida. L'amor sempre supera les distàncies, el temps, les diferències, perquè ve de Déu. I és veritat que allò que queda és allò que donem als altres. La santedat, és a dir, l'amor de Déu reflectit en la nostra humanitat, no s'acaba mai i continua després de nosaltres. Sant Egidi no duia un aurèola a sobre, però els altres el buscaven perquè transmetia un amor que el feia atractiu i lluminós, que li donava autoritat, com qui està buit de les seves paraules i està ple de les paraules de Déu.
Era un grec que es va prendre seriosament l'Evangeli i se sentia a casa a tot arreu, com la Comunitat. Va anar fins a l'altre extrem del món de llavors: França i Espanya. A Catalunya hi ha alguns santuaris dedicats a sant Egidi (sant Gil). Era un ric que es va fer pobre. Era un home de pregària intensa i perseverant i alhora, atent als altres; acollia tothom, sobretot els pobres i aquells que necessitaven protecció. No es deixava intimidar pels violents i pels rics. Ben al contrari, si aquests se'l trobaven, l'entenien i canviaven, perquè no era presumptuós, sinó poderós, fort, ple de la intel·ligència de Déu. Resistia la seva violència i defensava la cérvola, amiga seva. Va construir un monestir, és a dir, una comunitat de persones. Al principi cap de nosaltres no sabia qui era sant Egidi.
Els primers anys de la Comunitat sovint li preguntaven a l'Andrea què havia fet d'especial aquell sant Egidi perquè hagués decidit agafar-ne el nom. Vam descobrir que se'ns assembla molt! Perquè qui estima el Senyor no és totalment igual que els altres, una mica com passa amb qui s'estima a ell mateix i, per tant, és banal i igual que els altres, però descobreix que som germans i que és bonic ser-ho, entén que som fills de la mateixa mare i viu la joia d'estar plegats i ser germans: pobres i rics, homes i dones, malalts i no malalts, joves i vells, nens i adolescents, tots podem escoltar l'Evangeli i ajudar-nos a posar-lo en pràctica aprenent que cadascú de nosaltres sempre té alguna cosa per donar als altres.
Quina joia, doncs, un sant així i tenir un nom que ens uneix! El seu nom dona importància al nom de cadascú i fa que creixi en nosaltres, fins i tot després de tants anys, les ganes de ser millors i la decisió serena de treure el millor de nosaltres. Sant Egidi va ser un que va fer molts miracles. I ens ensenya a fer les coses grans dels deixebles de Jesús, que no poden tenir un amor mediocre. Les històries antigues parlen de persones que estaven en situacions molt difícils, com presoners o condemnats a mort, que van pronunciar el nom de sant Egidi i van ser alliberats o protegits. Una altra història parla de sant Egidi com el que prepara a la terra per als pobres la taula que Jesús prepara per a nosaltres al paradís. El nom mateix ens fa companyia en les dificultats, és com llum a la foscor, ens fa sentir importants fins i tot en la debilitat més gran, perquè som estimats, estem sols però no aïllats, com els passa a alguns germans nostres que malauradament viuen lluny i en situacions perilloses. Representa la pau. I els que invoquen sant Egidi perquè estan submergits en la terrible tempesta de la guerra.
L'Evangeli que hem sentit ens parla d'un home que no era amo de si mateix perquè estava posseït per un esperit que amargava el seu cor i la relació amb els altres. Jesús repara, guareix, fa que callin la divisió i construeix una relació d'amor, ens dona el poder d'alliberar el món de molts esperits de divisió, d'odi, de violència i de soledat. Per això sant Egidi era i és protector dels dèbils, curador, defensor de qui no sabia què fer, també de les persones amb patiments psiquiàtrics i espirituals, nàufrags, posseïts per dimonis, camperols que invocaven la pluja quan hi havia sequera.
Sant Egidi és un patró, un protector, és a dir, algú que pensa en mi, que no s'oblida de mi, que em pren seriosament i per al qual sóc tan important que ve a ajudar-me. Segueix protegint la cérvola de la violència del rei i de l'arrogància de qui creu que és amo del medi ambient. Quantes persones no tenen un patró que els defensi! Celebrem amb joia el nostre patró, sabem que el Senyor ens estima i decidim ser protectors per als altres. I la seva força és només la dels humils, és a dir, d'aquells que no confien en el seu orgull sinó en la gràcia. Estimem sant Egidi, estimem aquesta casa que és santa perquè és un do de Déu. "El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement totes les seves criatures. Que t'enalteixin les teves criatures, que et beneeixin, Senyor, els teus fidels. Que proclamin la glòria del teu regne i parlin de les teves proeses. Que facin conèixer a tothom les teves gestes, la glòria esplendorosa del teu regne".
Abans d'acabar la litúrgia
Salutació de Marco Impagliazzo
Voldria enviar una felicitació i una salutació a tots els que esteu a la plaça, als que estan a la basílica i a tots els que estan connectats a tot el món per a aquesta gran festa. Estimat Andrea, gràcies per la inspiració que dones cada dia a la vida de la Comunitat. Estimat Matteo, sacerdot romà a ple títol, sacerdot romà trasteverí, íntim col·laborador del papa Francesc, titular d'aquesta església de Sant'Egidio en aquest aniversari especial. Calia fer una festa així pels 1300 anys de la mort de sant Egidi i, segurament, també per celebrar el teu primer any de cardenalat. Potser aquesta és la veritable sorpresa. Dono les gràcies també al Vincenzo i a l'Ambrogio, que concelebren en aquesta litúrgia tan boinca i solemne per a la qual hem rebut el permís del Govern i de la Conferència Episcopal per reforçar el cor a les litúrgies.
Però voldria agrair sobretot els nombrosíssims missatges rebuts de moltes maneres, a través de les xarxes i personalment. És emocionant abraçar idealment totes les nostres Comunitats, una gran família de comunitats, com ha dit el Matteo. El record de sant Egidi, un record que durant molts segles va estar associat a un home i després, de mica en mica, a un lloc, un santuari, un ermitatge que, una església i a molts llocs que s'han construït associats a aquest sant a Europa. Un record europeu, un sant europeu. Però deixeu-me dir que és així i alhora ja no és així. Perquè avui aquest record ha travessat les fronteres europees i ja no s'associa a un home, a un sant sinó que està vinculat a una Comunitat –o al menys nosaltres la sentim així–, a moltes Comunitats que formen part de la mateixa família, una família universal.
I tot allò que sant Egidi ha representat al llarg de la història –la protecció dels pobres, dels petits, de les malalties, dels nàufrags, dels assots de la natura, de les pandèmies–, tot allò que sant Egidi va representar com protecció, avui la nostra comunitat ho viu i ho vol viure en el futur, i és providencial que sigui així en aquest temps. Perquè la resposta a un temps difícil com el nostre no és estar sol i no deixar ningú sol, i saber que estem tots a la mateixa barca, com diu el papa Francesc. La resposta a aquest temps és ser comunitat, també ser Comunitat de Sant’Egidio, i és poblar de comunitats les nostres ciutats, i per això és bonic que ja no sigui només el record d'un sant sinó la vida d'una Comunitat que en pren el nom. Per això, demanem-li a sant Egidi que protegeixi la Comunitat i la faci créixer al món, la Comunitat i el seu estil, perquè hi ha un estil de la Comunitat que és signe de protecció per a tots els necessitats. Que sant Egidi ens doni la benedicció de no estar mai sols, de construir tots els dies comunitats quee no viuen de virtualitat sinó de realitat. Visca sant Egidi!
VÍDEO
