Recuerdo de san Atanasio (+ 373), obispo de Alejandría. Llegir més
Recuerdo de san Atanasio (+ 373), obispo de Alejandría.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,9-11
Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor.
"Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, continuando su discurso a los discípulos, confiesa abiertamente la naturaleza de su amor: "Como el Padre me amó, yo también os he amado a vosotros". Jesús no se siente disminuido al decir que su propio amor a los discípulos es fruto de un amor más grande, como generalmente pensamos. Cegados de hecho por la necesidad de parecer originales y de no depender de nadie, nos avergüenza admitir que nuestra felicidad depende del amor de otro más grande que nosotros. En resumen, todo, incluso el amor, debe ser mío, debe empezar por mí. Es culpa de la cultura del individualismo que gana cada vez más terreno y que corre el riesgo de desmoronar toda comunión. La independencia de los demás no conduce al amor sino al contrario, a la soledad. Jesús, en cambio, muestra que su amor por los discípulos parte del Padre. De esta convicción nace la invitación a los discípulos a permanecer unidos a él como hombres y mujeres humildes, como los sarmientos a la vid. Debemos darnos cuenta de que la soledad marchita nuestros sentimientos y debilita nuestros brazos, hasta hacernos incapaces de cuidar y servir a nadie más que a nosotros mismos. Un signo de esta humildad es saber alegrarnos de la alegría de los que nos rodean, como el Señor nos invita a hacer con él.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
