Europa surt als carrers i a les places per rebutjar la por i trobar l’esperança. Europa va aconseguir que els europeus refessin l’amistat després de la guerra. I els ciutadans europeus, almenys en alguns països, es van fer realment amics. Ara cal sortir als carrers i a les places per dir-ho amb força, també com un fet polític. La ciutat europea es caracteritza per la seva plaça, lloc de trobada i d’intercanvi. A la plaça, entre la catedral, l’ajuntament, la universitat i el mercat, ha crescut la nostra civilització, aquell humanisme que parla diverses llengües. Europa –sobretot per a qui la veu des de fora– és una civilització, no superior, però sí única al món. Però corre el perill de diluir-se si molts o alguns dels nostres països d’Europa (petits o mitjans) no gosen estar junts en el món global i enmig dels seus gegants.
Fins ara hem posat les nostres identitats polítiques l’una al costat de l’altra sense amalgamar-les de debò. Ens falta una inspiració espiritual alta que apassioni i guiï més enllà d’un mateix. Aquest procés s’ha de nodrir d’una inspiració espiritual que desencadeni energies de bé, de pau i de concòrdia, que existeixen en els nostres pobles, però que moltes vegades estan paralitzades a causa de la por. No és retòrica, sinó la realitat d’Europa. Aplegar-se en una plaça fa que emergeixi qui som, després de tanta guerra en sòl europeu, i mostra que anem cap a un futur d’unitat. L’impuls propulsor no és el rearmament. No és la por a l’agressivitat russa. Tampoc no ho és defensar-se dels refugiats del sud. La por no obre processos constructius. La història unitària europea mai no ha avançat anant contra altres. Per aquesta característica avui és capaç de generar pau al món, d’acollir i d’integrar. «Europa, força amable», deia Padoa-Schioppa. No frèvola. Per això s’ha de dotar d’eines adients: tenir una defensa comuna i rellançar la diplomàcia (no la que ha impulsat fins ara l’Alt Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat). La via del rearmament de cadascun dels estats, encara que sigui en el marc de la proposta de Von der Leyen, no respon a l’exigència d’una eina militar europea. No resol el problema de fons i procrastina. De què serveis el rearmament sense una veritable diplomàcia? De què serveix el rearmament d’estats dividits? Cal evocar el problema que, per pudor, ningú no recorda: Alemanya com a potència militar va ser la preocupació de Mitterrand i de la classe política que va fer gran la República Federal. És convenient el rearmament unilateral d’un país que té un partit neonazi amb més del 20% de vots, el doble que el 2021? No és desconfiança envers els nostres amics alemanys, pilar fonamental d’Europa. És només reproposar la preocupació de grans alemanys com Kohl, quan es volia una Alemanya unida però lligada a l’euro i a Europa.
Joan Pau II, que no era sospitós d’infravalorar el perill comunista, deia que s’estava oblidant l’horror del nazisme. Haver ampliat Europa sense haver aprofundit en la qualitat de la unitat i no haver compenetrat tots els pobles ha fet que hi hagi una superposició desordenada de pors i egoismes, tal com demostra l’ús del dret de veto. De fet, la més àmplia i elàstica (però no irrellevant) comunitat política europea, proposada per Macron, té el seu sentit respecte un nucli que, ben al contrari, té la intenció de fondre els seus destins. La brutal agressió russa d’Ucraïna ha tornat a posar sobre la taula el tema de la defensa comuna. Els vuit-cents mil milions que proposa Von der Leyen no van en la direcció encertada: treure diners de l’àmbit social i de la cohesió per dedicar-los al rearmament en ordre dispers. I a més, ho repeteixo, encara manca una diplomàcia al servei de la política exterior, que és l’única que garanteix un futur de pau. Que Europa sigui forta i tingui autoritat és en interès de tothom, però no només per anar en contra. Ha arribat el moment de créixer, de sortir de la propaganda de guerra d’aquests tres anys i d’anar cap a la reconstrucció d’un ordre multilaterral que inclogui el gran sud global. Avui les superpotències, incertes i alarmades, s’estudien i es desafien, i la seva inseguretat les fa ser agressives.
Aquesta tendència comportarà problemes per als països més febles –especialment a l’Àfrica– i les noves tensions, ja que la llei del més fort contagia a tot el món i multiplica els enfrontaments. Cal un equilibrador ferm i qualificat. No pot ser cap altre que Europa. En aquests últims anys els estats europeus han actuat com si estiguessin sols o fins i tot amb rivalitat. Ha arribat el moment d’afrontar el futur junts. La unitat bel·licista fracassa perquè no mira més enllà d’ella mateixa, no prepara el demà. Europa té la responsabilitat de seguir sent portadora del record de l’horror de la guerra, una guerra que en dos ocasions durant el segle XX va començar a Europa i es va fer mundial. Les noves generacions hereten aquesta història i l’hauran de continuar. Per això mantenim viu i comú aquest record en uns carrers i unes places que refermen la nostra voluntat d’unitat. Així, juntament amb les banderes europees onejarà la bandera de la pau.
15-03-25
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]
