Gaza, la tènue treva que cal refermar. El paper de la comunitat internacional

 

La sorpresa de la treva de Gaza, en què gairebé ningú no creia, va arribar durant el pas d’una presidència nord-americana a una altra. Els homes de Biden van encapçalar durant mesos unes difícils negociacions que van desembocar en  un procés molt complex, dividit en tres fases i amb una infinitat de fases intermèdies. Encara no s’ha arribat a la pau, però és un fràgil inici que ha de comptar amb tots els suports possibles.
Les primeres tres dones segrestades ja han estat alliberades. Els palestins de la franja demostren que creuen en la treva i intenten tornar a casa, encara que això en molts casos vol dir trobar només un munt de runes. És evident que es tracta d’una situació altament inestable, en què pot haver-hi errors en cada pas, amb el risc que tot fracassi, com d’altra banda esperen els falcons d’ambdues parts. L’operació “Mur de ferro” que l’exèrcit israelià va llançar ahir a Jenín i la invitació de Hamàs a reaccionar-hi en són bons exemples.
Trump, el nou president dels EUA, ha volgut donar suport a  un acord que no és fruit de la seva administració i, fins i tot abans de prendre possessió del seu càrrec, va enviar el seu representant personal per entrevistar-se amb el primer ministre israelià Netanyahu. Els israelians, com no podia ser d’altra manera, van atendre el missatge que duia, perquè el govern israelià no podia tenir en contra seva el seu aliat més important ja abans de la presa de possessió. Donald Trump intentarà mantenir viva l’esperança de passar de la treva a la negociació pròpiament dita, seguint l’esperit dels acords d’Abraham que van apropar una part important del món àrab a Israel.

Per anar més enllà de la treva cal concretar alguns factors. En primer lloc, que sorgeixi un nou lideratge palestí unitari per no deixar que Hamàs els representi a tots. Hi ha al menys unes dotze faccions polítiques palestines que encara ningú no ha aconseguit unificar amb èxit. És possible que l’administració Trum ho intenti amb millors resultats. En segon lloc, el president haurà de donar garanties a l’actual majoria de govern israelià. L’afinitat ideològica és ben coneguda però no és suficient per mantenir-se. A més, no podrà decebre els (més o menys fidels) aliats dels EUA a Orient Mitjà, especialment l’Aràbia Saudita i Turquia. Els primers van dir que estaven disposats a contribuir a la reconstrucció de Gaza i esperen una resposta. Els segons estan mantenint estabilitat i moderació a la nova Síria, un interès que Washington i Jerusalem comparteixen. D’altra banda, caldrà tranquil·litzar la resta d’aliats, debilitats per diversos factors, com Egipte i Jordània, que tenen una estabilitat sempre en perill. Sens dubte l’afebliment del front xiïta (Iran i Hezbol·là) afavoreix la presència americana a la zona i reforça Netanyahu.
L’instint de Trum i de la seva coalició seria l’aïllacionisme, doctrina que té història a Amèrica i de la qual el nou president fa bandera en aquests moments. Ho ha dit moltes vegades i ho va repetir en ocupar el càrrec: aranzels, producció al país, consum local d’energia, etc. En el seu discurs Trump no va citar en cap moment els aliats europeus ni va fer distincions: els Estats Units volen presentar-se al món sols, com el país més fort.
Però la història ja s’ha encarregat de fer que surtin del seu aïllament. Molts esperen que Donald Trump afavoreixi també la pau a Ucraïna, com a Gaza. El segon alliberament d’hostatges està previst per al proper cap de setmana, mentre que de les presons israelianes ja han sortit un centenar de presos  palestins. Són senyals encoratjadors. És veritat que són molt fràgils, però si més no existeixen, i poden ser el punt de partida d’alguna cosa més duradora per a la regió. En un món caòtic, on fa temps que prevalen la contraposició i l’enfrontament, la treva de Gaza és un primer senyal que va en direcció contrària.
Seria una irresponsabilitat mirar-la amb esperit de resignació. Al contrari, cal mantenir-la i acompanyar-la amb tots els recursos possibles, que la comunitat internacional té a disposició. En primer lloc ho devem a les poblacions que fins ara han patit enormement per la guerra, com va recordar el papa Francesc a l’àngelus del passat diumenge: «Tant els israelians com els palestins necessiten senyals clars d’esperança: espero que les autoritats polítiques d’ambdues parts, amb l’ajuda de la comunitat internacional, puguin arribar a la solució justa per a ambdós Estats. Tots poden dir sí al diàleg, sí a la reconciliació, sí a la pau».