El 27 de gener de 1945 l’exèrcit soviètic, que estava avançant cap al cor d’Alemanya, va entrar en un complex format per barracons amb una línia de tren que acabava dins del complex després de travessar una entrada amb una torre de guàrdia. Les avançades de l’Exèrcit Roig al principi no entenien de què es tractava. Pensaven que era una caserna abandonada. Però era Auschwitz: el major camp de l’univers de concentració nazi, format pel complex d’Auschwitz I, on s’havia construït una primera cambra de gas rudimentària, i Auschwitz II, o Birkenau, on funcionaven els equips d’extermini, és a dir, els forns crematoris.
El que passava allà dins era una atroç «geografia del dolor» que cal rememorar aquest 80 aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. Els camps d’extermini no eren només llocs de repressió i d’eliminació dels adversaris polítics i dels Untermenschen, els “sub-homes”, com ara els jueus o els gitanos. Representaven alguna cosa més: el model de societat que el nazisme volia construir, llocs on la raça ària, representada per les SS, tenia un poder incontestat sobre les races considerades inferiors, obligades a viure, fins a l’extrem de les forces i fins a la mort, sotmeses a l’insensat i homicida projecte de domini de la humanitat. Aquesta ideologia ferotge no va néixer en ments malaltes ni és el fruit d’una bogeria col·lectiva. És el resultat d’un clima que tenia el seu primer capítol en el sorgiment del feixisme italià, acompanyat d’una crítica radical a la democràcia i a les seves estructures, començant pel parlament. Una «brutalització de la política», tal com la va definir George Mosse, és a dir, l’ús de la violència a través de grups paramilitars que actuaven amb la cobertura de partits, com els esquadristes italians o els camises brunes nazis.
A aquesta barreja letal se li van afegir el racisme i l’antisemitisme com narracions simplistes dels canvis radicals d’aquells anys: la guerra, la revolució bolxevic de 1917 i la gran crisi econòmica de 1929 es veien com el fruit de la subversió i de la voluntat de domini dels jueus, una paranoia complotista que encara està molt present a les xarxes socials.
Aquestes en són les premisses. Però cal dir que existeix un nexe clar entre genocidi i guerra. Pensem en l’extermini dels armenis i dels cristians en l’Imperi otomà durant la Gran Guerra, en la Xoà (l’Holocaust) durant la Segona Guerra Mundial, en el genocidi dels tutsis de Ruanda o en les polítiques de neteja ètnica de Iugoslàvia els anys noranta del segle XX. La guerra és una ruptura de la vida social que obre les portes a tota mena d’horrors. En la guerra tot està permès. No és casual que els testimonis de la Xoà, com Liliana Segre o Edith Bruck, hagin manifestat la seva preocupació pel sorgiment aquests anys de nous i amenaçadors conflictes a Europa i a Orient Mitjà.
A més de la guerra hi ha un altre element que caracteritza els contextos en què es produeixen els genocidis: la crisi dels règims democràtics i la instauració de règims forts, si no autèntiques dictadures. Avui –més que en el passat– existeix el perill d’acceptar la idea que hi ha un feixisme bo, l’anterior a 1938, abans de les lleis racials, i un feixisme dolent, l’antisemita. Però el problema no és només 1938; el problema és 1922, és a dir, l’inici del poder feixista amb la marxa sobre Roma.
Quan moren la democràcia i el respecte per les minories, tot és possible. Per això l’antifeixisme és un element fonamental de la nostra democràcia i qui ocupa càrrecs de responsabilitat política no pot deixar de professar-lo obertament i amb orgull. Liliana Segre darrerament ha expressat el seu temor que la Xoà pugui quedar relegada a «una línia dels llibres d’història, i després, ni tan sols això». Són temors fonamentats. Cada vegada queden menys testimonis i per això és responsabilitat nostra recordar i fer entendre que aquell record ens afecta a tots: l’odi i la violència, quan esclaten, tenen vida pròpia, no es poden controlar i afecten a qualsevol persona perquè existeix un destí comú que els que aixequen murs o divideixen la humanitat en races no reconeixen.
Cal un nou pacte entre generacions perquè no tornin a reproduir-se les premisses del que va passar la primera meitat del segle XX. Tal com va dir el papa Francesc, “recordar és una expressió d’humanitat, recordar és signe de civilització, recordar és condició per a un futur millor de pau i fraternitat”. Un futur diferent en què ningú no sigui Caín per al seu germà, en què els jueus puguin viure personalment i com a poble de manera segura, en què tothom tingui garantida la dignitat –pensem avui en el poble palestí–, en què el no a l’antisemitisme, a la guerra, al feixisme i a l’odi siguin ben clars. És un compromís que cal adquirir i transmetre a les generacions que vinguin.
24 de gener de 2025
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
