Als Estats Units i a molts altres llocs del món creix un ampli moviment popular que demana al president Biden, que exercirà com a tal fins el proper 20 de gener, que commuti les quaranta sentències capitals del corredor de la mort de les presons federals dels Estats Units abans de deixar el càrrec. Elena Molinari ha publicat al diari Avvenir el resultat d’una enquesta euq demostra que als Estats Units els ciutadans s’estan distanciant de la pena capital. Molta gent ha demanat a Biden que commuti aquestes quaranta condemnes. Ho han fet els bisbes dels EUA i organitzacions catòliques i no catòliques que duen anys demanant l’abolició d’aquesta pena al país nord-americà.
Aquells que, dins i fora de les fronteres nord-americanes, lluiten contra aquesta pena recorden amb dolor les tretze execucions federals que va haver-hi en sis mesos (més de les que s’havien produït en un segle i mig d’història estatunidenca) a les acaballes de l’ anterior administració Trump. Avui Biden té la possibilitat d’invertir aquella tràgica decisió del seu antecessor (i ara successor). No necessita ni tan sols l’aprovació del Congrés per fer història amb aquest gest valent i necessari.
Un president catòlic com Biden sap que la pena de mort va contra els ensenyaments del catecisme de l’Església catòlica, que el papa Francesc va revisar el 2018 precisament per modificar aquest punt amb paraules inequívoques: «La pena de mort és inadmissible, perquè atempta contra la inviolabilitat i la dignitat de la persona».
Als Estats Units més de la meitat de totes les execucions tenen lloc en dos Estats: Texas i Florida. A Texas, el 50 per cent es produeixen en tan sols dos dels 254 comtats. Innocence Project ha demostrat que als Estats Units al menys 1 de cada 15 casos de crims molt greus afecta un innocent, i en 7 de cada 101 vegades s’identifica erròniament el culpable sobre la base de testimonis oculars, i en 1 de cada 5 casos es van obtenir confessions sota tortura i pressió psicològica.
En el recent congrés No justice without life que Sant’Egidio va organitzar a Roma amb ministres de justícia de diversos països del món es va reflexionar sobre el tema d’una justícia que no respecta la vida. En aquella ocasió Mario Marazzitti va dir: «No existeix el sistema judicial perfecte. Mai no es pot treure allò que no es pot tornar: la vida. L’absència de pena capital és una manera que els sistemes judicials es defensin d’ells mateixos, perquè es tracta de la forma més extrema de destrucció de la cultura de la vida, i perquè aglutina tots els punts febles dels sistemes judicials. És la negació del poder rehabilitador de la pena i de la sanció, es converteix en una temptació reduccionista dels sistemes carceraris i judicials, nega d’arrel la raó mateixa d’existir de les lleis: defensar la societat i la vida. Inclosa la vida de qui s’equivoca».
Un sistema judicial que aplica la pena de mort, encara que ho faci basant-se en l’opinió pública, sempre es nega a si mateix des de l’arrel.
La vida humana no està a disposició d’un Estat perquè no hi ha justícia sense vida. La vida ha de ser respectada en totes les seves formes; la vida del condemant també té un valor. Qui som nosaltres per jutjar quanta vida li queda i quant val? No es pot estimar la mort fins al punt de pensar que la pena capital és una medicina per a la societat violenta. La pena capital no és una medicina sinó tot el contrari: un verí. Cal buscar-ne l’antídot amb un esforç conjunt d’institucions i societat civil. Un país que és capaç d’abolir l’ús de la pena capital és un país que no posa límits al seu futur, que dona als seus ciutadans un senyal d’esperança: no hi ha res que ja estigui escrit o que sigui irreversible. Estar en contra de la pena de mort és una manera de vigilar contínuament el nostre pensament i la nostra societat, una manera d’evitar el somnambulisme que duu al desinterès per la vida dels altres o, fins i tot, a negar un possible canvi.
En un temps de forts atacs a la legitimació de l’ONU i a les constitucions dels Estats democràtics, la commutació del president Biden demostraria que una justícia capaç de respectar sempre la vida és un fre a la cultura de la mort, la mateixa que admet com inevitable l’assassinat de civils i d’infants a les guerres: un baluard de civilització davant de la pràctica simplificada i generalitzada de la violència.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
