Sense memòria no s'avança. Per un cristianisme que és a la història

Moltes coses canvien amb el Vaticà II. La paraula història, pràcticament absent en el magisteri anterior, és citada 63 vegades: és la idea d’un cristianisme que és a la història.

El papa Francesc ha publicat una carta sobre la renovació de l’estudi de la història de l’Església que ha provocat sorpresa. Durant molt de temps, no hi va haver gaire amistat entre Església i història. És estrany perquè, com escrivia Marc Bloch, el cristianisme és una religió històrica perquè parteix els textos sagrats. A principis del segle XX va esclatar la crisi modernista, que assenyalava dubtes sobre la història i el mètode històric, considerats com un intent de rebaixar la fe a un producte merament humà. Aquella crisi va estendre la seva ombra al llarg de diverses dècades. El líder dels antimodernistes, monsenyor Benigni, va dir al jove Ernesto Buonaiuti, ple d’entusiasme per la història i el progrés: «Vosaltres creieu que els homes són capaços de fer algun bé al món? La història és una contínua i desesperada basca, i a aquesta humanitat no li cal altra cosa que la Inquisició».

Són posicions extremes. A l’Església sempre hi ha hagut historiadors. Tot i això, persistia una sospita, que es va convertir en desinterès. El 1954 Pius XII, parlant als historiadors, afirmava: «L’Església catòlica és en si mateixa un fet històric». Malgrat les grans afirmacions, segueix havent-hi desconfiança, explicable, entre altres motius, perquè el mètode històric va posar de manifest contradiccions i punts febles. Història, al cap i a la fi, significava caducitat respecte de la veritat. Era millor tancar-se al debat científic, no practicar l’estudi de la història corrent, dels pobles i de les religions.

El cardenal Baffi, a finals del segle XX, deia: «Sense els ulls de la fe, no es pot veure l’Església...». Les coses havien canviat amb el Vaticà II. Només cal pensar en la paraula història, pràcticament absent en el magisteri anterior, és citada 63 vegades: és la idea d’un cristianisme que és a la història. Aquestes posicions haurien pogut dur a una nova «amistat» entre Església i història: un «cristianisme que és a la història». Sí, perquè tal com escrivia l’historiador Marrou, «conèixer històricament és entendre», i això és important per a una Església que vol llegir els signes dels temps. No obstant, a nivell d’instituts de formació per al clergat, la dimensió històrica ha passat de llarg, mentre que la filosofia s’ha mantingut com l’altra gran disciplina dominant, juntament amb la teologia. Això comporta inevitablement tancar-se en una posició ahistòrica, sobretot en el laberint de la comprensió global.

Francesc, en canvi, insisteix que «la història de l’Església ens ajuda a mirar l’Església real». Per això és necessari formar-se en «una sensibilitat històrica real». Però la història, diu també, s’ha d’alliberar d’una posició «servil» davant de la teologia. El Papa, de fet, ja havia denunciat a la Fratelli tutti la «pèrdua de sentit de la història»: «Es percep la penetració cultural d’una mena de “descontruccionisme”, en què la llibertat humana pretén construir-ho tot des de zero. Només deixa dempeus la necessitat de construir sense límits i l’accentuació de moltes formes d’individualisme sense continguts». Les dones i els homes globals estan desorientats, deia Todorov, i sobretot són fills del buit. Per al Papa no es tracta de llibertat sinó de submissió a processos manipuladors: «Ningú no pot saber realment qui és i què pretén ser demà sense nodrir el lligam...» amb una comunitat i amb la història.

La reflexió de Francesc dona un nou impuls a la sensibilitat històrica a l’Església i manifesta una preocupació global, la preocupació per un món sense història. Aquesta implica, d’una banda, negar-la, i de l’altra, manipular-la per alimentar els conflictes. La crisi de la història forma part d’un procés més ampli de desculturització que afecta enormement les religions. Sobresurten les religions de l’emoció, les de la teologia de la prosperitat, del neoprotestantisme o del neopentecostalisme, associades al que és instantani, a l’individu, al miracle. La Carta de Francesc no és només un programa de represa dels estudis històrics (en destaca la necessitat de recuperar el record dels humils i dels màrtirs) sinó també l’expressió d’ancorar la consciència religiosa a un ferm sentit històric que haurà d’influir la formació del personal eclesiàstic.

És una operació complexa, que toparà amb resistències i inèrcies, però és un canvi cultural i de plantejament davant de les persones i els pobles. Escriu encertadament un gran historiador laic, Adriano Prosperi: «Només la certesa que venim de lluny pot fer que mirem endavant». És una aguda observació que, a la seva manera, el Papa sembla que comparteix quan escriu: «Sense memòria mai no s’avança».

[Andrea Riccardi]

[Traducció de la redacció]