La campanya electoral per a les presidencials als Estats Units s’ha vist marcada per la violència provocada per les armes de foc, amb l’atemptat contra l’expresident Trump. El que ha passat en aquells comicis no és altra cosa que un episodi d’una llarguíssima cadena d’incidents mortals i no mortals provocats per les armes als EUA.
Les estadístiques més recents sobre les víctimes d’aquest fenomen posen de manifest una situació preocupant. Només cal pensar que el 2021 van morir 48.830 persones. És una xifra que inclou els homicidis, els suïcidis (més de la meitat del total) i els accidents. El que més sorprèn és l’elevat nombre d’infants i adolescents implicats: el 2023 més de sis mil van resultar ferits per l’ús d’armes i més de 1600 van morir, i a dia d’avui les víctimes mortals superen les provocades per accidents de trànsit.
El 2023, gràcies a algunes decisions restrictives del president Biden, hi va haver una disminució del 7% en les morts per armes de foc. Però les dades del 2024 indiquen que la violència armada segueix sent un greu problema. El juliol les víctimes per armes de foc ja eren 9.781, i 141 d’aquestes eren infants de 0 a 11 anys, i 683 eren joves de 12 a 16 anys.
Com ja s’ha dit, en els últims anys s’han aprovat diverses lleis per reduir aquestes morts, i la més significativa és la Bipartisan Safer Community Act que va firmar el president Biden i que vol tallar totes les possibilitats que tenien els ciutadans per comprar armes sense sotmetre’s a controls. També es va aprovar una ordre executiva del mateix president que augmentava les comprovacions d’antecedents penals dels propietaris d’armes. Bàsicament són lleis que permeten treure les armes a persones que són considerades perilloses.
Malgrat aquestes novetats positives, el debat sobre el control de les armes segueix dividint profundament els Estats Units, fortament influït pel posicionament polític, amb una clara divisió entre demòcrates i republicans. D’altra banda, no han mancat intents de paralitzar o d’obstaculitzar el control, impulsats principalment per grups d’interès i parlamentaris que propugnen el dret constitucional a tenir armes, tal com diu la segona esmena de la Constitució nord-americana. L’Associació Nacional del Rifle és un dels grups de pressió més poderosos dels EUA i té una llarga història d’oposició a les lleis en qüestió i gran influència sobre molts polítics, principalment republicans. L’associació sosté que qualsevol control sobre les armes és una violació de la segona esmena.
Nombrosos intents d’aprovar lleis federals més restrictives han estat bloquejats al Congrés. Cal preguntar-se el per què, si es tenen en compte les matances –que cada any omplen noticiaris– que hi ha a col·legis, campus universitaris o llocs públics. Cal preguntar-se el per què davant de les víctimes que perden la vida en episodis més normals i circumscrits: discussions amb els veïns o amb col·legues, baralles fora de locals públics o conflictes de la vida de cada dia. Hi ha moltíssims feminicidis i suïcidis. I també moren persones per error, algunes per armes defectuoses que no es poden retirar. Com no reaccionar davant d’aquesta comptabilitat macabra que separa els Estats Units d’altres països del món?
Una sola variable els diferencia: l’enorme nombre d’armes en circulació. No hi ha cap altre país al món en què la població civil estigui més armada, sobretot perquè en molts casos hi ha ciutadans que tenen moltes armes i de gran poder ofensiu. Parafrasejant l’escriptor rus Anton Txékhov, «allà on hi ha una arma, hi ha algú que tard o d’hora la utilitzarà».
El paradigma americà, malauradament, serveix per entendre el que està passant a nivell mundial amb la tercera guerra mundial per parts en curs, i que el papa Francesc no deixa de posar de manifest amb greu preocupació. La impressionant producció d’armament al món, amb una demanda que ha augmentat en un 57% des del 2017, i el seu pròsper comerç no permeten presagiar res de bo. Una victòria amb armes, a qualsevol nivell, sempre comporta mort i destrucció, i sempre és una derrota a nivell global i local. Esperem que la campanya electoral nord-americana, tan crucial per a les democràcies europees, no deixi de banda aquesta gravíssima qüestió i que marqui un punt d’inflexió per al poble nord-americà i per a la resta del món.
9 d'agost de 2024
[Marco Impagliazzo]
