En un temps en què els sagnants conflictes que escampen destrucció i víctimes assolen el món, des d’Ucraïna fins a Sudan, Israel, Gaza o la regió congolesa del Kivu, l’ajuda humanitària no és una opció filantròpica d’esperits innocents. És una necessitat ineludible. Una necessitat humana i social, i també política, com es pot veure dramàticament a Ucraïna.
A partir de la segona meitat del segle XIX, la guerra moderna i l’acció humanitària van avançar en paral·lel. La guerra anava modelant noves característiques que es van manifestar plenament amb la Primera Guerra Mundial: més poder de destrucció de la tecnologia militar, difusió cada cop més punyent de la violència i augment exponencial de víctimes, primer entre els combatents i després, cada vegada més, també entre els civils. Alhora, es va difondre una nova sensibilitat envers les víctimes. El 1863 va començar a Ginebra l’acció de la Creu roja: el seu objectiu era auxiliar els soldats ferits en combat. Amb la Primera Guerra Mundial, i encara més amb la Segona, l’activitat d’ajuda es va adreçar prevalentment a la població civil.
A partir de la segona meitat del segle XIX, la guerra moderna i l’acció humanitària van avançar en paral·lel. La guerra anava modelant noves característiques que es van manifestar plenament amb la Primera Guerra Mundial: més poder de destrucció de la tecnologia militar, difusió cada cop més punyent de la violència i augment exponencial de víctimes, primer entre els combatents i després, cada vegada més, també entre els civils. Alhora, es va difondre una nova sensibilitat envers les víctimes. El 1863 va començar a Ginebra l’acció de la Creu roja: el seu objectiu era auxiliar els soldats ferits en combat. Amb la Primera Guerra Mundial, i encara més amb la Segona, l’activitat d’ajuda es va adreçar prevalentment a la població civil.
Els que la van impulsar, cada vegada amb més capacitat d’organització i ús de recursos, van ser, entre altres actors, les Esglésies, associacions d’inspiració religiosa i organitzacions filantròpiques. La Santa Seu s’hi va implicar amb gran intensitat. L’ajuda humanitària ja no es va limitar a fer menys cruel la guerra, sinó que també va voler preparar el futur. Les societats sortien de la guerra empobrides, trencades, disperses. Calia ajuda humanitària fins i tot un cop acabades les operacions bèl·liques. Aquella ajuda era un factor decisiu en la transició de la guerra a la pau.
Avui es pot entendre el valor, en molts casos insubstituïble, que tenen les iniciatives humanitàries en temps de guerra, si pensem en Ucraïna, on s’està produint una disminució de l’atenció a les necessitats bàsiques de la població civil. El món s’ha acostumat a la guerra i, de resultes, s’ha tornat indiferent. Però la vòrtex de la guerra s’endú cada vegada amb més voracitat la població ucraïnesa i augmenta la pobresa de tothom: segons les Nacions Unides, 14,6 milions d’ucraïnesos, al voltant del 40% dels que viuen al país, necessiten ajuda humanitària.
La guerra és una veritable catàstrofe, una tragèdia humana, política i humanitària. El papa Francesc va escriure a la Fratelli tutti: «No ens quedem en discussions teòriques, entrem en contacte amb les ferides, toquem la canr dels perjudicats. Mirem tots els civils massacrats com “danys col·laterals”». Així podrem «reconèixer l’abisme del mal al cor de la guerra i no ens pertorbarà que es tractin com ingenus per optar per la pau». En realitat, la ingenuïtat de treballar per la pau conté una profunda saviesa humana, a més d’una visió política a llarg termini. I l’ajuda humanitària és una component inesborrable, perquè demostra que la guerra no és, in primis, gust per enceses discussions des de la distància, sinó la realitat dramàtica de persones inermes i en molts casos menyspreados, tot i ser les primeres víctimes de la violència bèl·lica.
L’ajuda humanitària és una acció fonamental per salvar la vida de moltes persones vulnerables que estan en perill, però també és una lluita per protegir l’humanum, que la guerra ―que deshumanitza a tothom― qüestiona. Alhora, l’acció humanitària és una valuosa inversió per preparar la reconstrucció social, humana, econòmica i material dels països en guerra. En aquesta direcció es mou l’activitat dels que treballen al front de la solidaritat humanitària a Ucraïna.
Penso en la important tasca que entitats com la Creu Roja, Sant’Egidio, Càritas o altres organitzacions estan duent a terme a Ucraïna. En aquest context es pot entendre també el valor de la missió que el papa Francesc va encomanar al cardenal Zuppi. Buscar la pau passa per un ingent treball humanitari, amb resultats positius com ara el retorn dels menors amb les seves famílies o l’intercanvi de presoners. És un treball humanitari sol·licitat, apreciat i premiat per les autoritats ucraïneses, i tingut en bona consideració per les russes.
L’acció humanitària acumula un capital de confiança que avala la missió de l’arquebisbe de Bolonya. Aquesta ha obert un dels pocs canals de comunicació existents entre Kíiv i Moscou. D’altra banda, l’èxit d’aquesta acció no es mesura amb mers criteris quantitatius, ni es pot comparar amb una operació de màrketing, que pot donar satisfacció però pot ser perjudicial per a l’acció en si mateixa, perquè el seu abast va més enllà de la comprensible discreció en la comunicació.
Quants justos durant la Segona Guerra Mundial van actuar en secret salvant vides? Tant si eren poques com si eren moltes, no eren, sens dubte, totes les que estaven en perill. Però la seva acció fa ser una llum que va il·luminar aquella part de la guerra, va preparar la pau de la postguerra i es va projectar vers el futur fins arribar a nosaltres. La solidaritat concreta amb les necessitats humanitàries dels ucraïnesos és invertir en la pau. En tot acte de solidaritat s’amaga una acció per la pau.
Avui es pot entendre el valor, en molts casos insubstituïble, que tenen les iniciatives humanitàries en temps de guerra, si pensem en Ucraïna, on s’està produint una disminució de l’atenció a les necessitats bàsiques de la població civil. El món s’ha acostumat a la guerra i, de resultes, s’ha tornat indiferent. Però la vòrtex de la guerra s’endú cada vegada amb més voracitat la població ucraïnesa i augmenta la pobresa de tothom: segons les Nacions Unides, 14,6 milions d’ucraïnesos, al voltant del 40% dels que viuen al país, necessiten ajuda humanitària.
La guerra és una veritable catàstrofe, una tragèdia humana, política i humanitària. El papa Francesc va escriure a la Fratelli tutti: «No ens quedem en discussions teòriques, entrem en contacte amb les ferides, toquem la canr dels perjudicats. Mirem tots els civils massacrats com “danys col·laterals”». Així podrem «reconèixer l’abisme del mal al cor de la guerra i no ens pertorbarà que es tractin com ingenus per optar per la pau». En realitat, la ingenuïtat de treballar per la pau conté una profunda saviesa humana, a més d’una visió política a llarg termini. I l’ajuda humanitària és una component inesborrable, perquè demostra que la guerra no és, in primis, gust per enceses discussions des de la distància, sinó la realitat dramàtica de persones inermes i en molts casos menyspreados, tot i ser les primeres víctimes de la violència bèl·lica.
L’ajuda humanitària és una acció fonamental per salvar la vida de moltes persones vulnerables que estan en perill, però també és una lluita per protegir l’humanum, que la guerra ―que deshumanitza a tothom― qüestiona. Alhora, l’acció humanitària és una valuosa inversió per preparar la reconstrucció social, humana, econòmica i material dels països en guerra. En aquesta direcció es mou l’activitat dels que treballen al front de la solidaritat humanitària a Ucraïna.
Penso en la important tasca que entitats com la Creu Roja, Sant’Egidio, Càritas o altres organitzacions estan duent a terme a Ucraïna. En aquest context es pot entendre també el valor de la missió que el papa Francesc va encomanar al cardenal Zuppi. Buscar la pau passa per un ingent treball humanitari, amb resultats positius com ara el retorn dels menors amb les seves famílies o l’intercanvi de presoners. És un treball humanitari sol·licitat, apreciat i premiat per les autoritats ucraïneses, i tingut en bona consideració per les russes.
L’acció humanitària acumula un capital de confiança que avala la missió de l’arquebisbe de Bolonya. Aquesta ha obert un dels pocs canals de comunicació existents entre Kíiv i Moscou. D’altra banda, l’èxit d’aquesta acció no es mesura amb mers criteris quantitatius, ni es pot comparar amb una operació de màrketing, que pot donar satisfacció però pot ser perjudicial per a l’acció en si mateixa, perquè el seu abast va més enllà de la comprensible discreció en la comunicació.
Quants justos durant la Segona Guerra Mundial van actuar en secret salvant vides? Tant si eren poques com si eren moltes, no eren, sens dubte, totes les que estaven en perill. Però la seva acció fa ser una llum que va il·luminar aquella part de la guerra, va preparar la pau de la postguerra i es va projectar vers el futur fins arribar a nosaltres. La solidaritat concreta amb les necessitats humanitàries dels ucraïnesos és invertir en la pau. En tot acte de solidaritat s’amaga una acció per la pau.
[Adriano Roccucci]
[Traducció de la redacció]
