Només Francesc té el valor de contradir amb fermesa els que consideren que la tercera guerra mundial és inevitable
El terrible atemptat de Moscou va deixar astorat tot el món per l’absurda violència contra gent innocent. El fet que els russos atribueixin la responsabilitat de l’atemptat als ucraïnesos provoca por. Hi ha el perill que aquesta interpretació dugui a una escalada del conflicte. Ara sembla que la pista del terrorisme islàmic és incontestable. Tot i això, es respira un clima d’odi. Amb ben poc ―un incident real o amplificat― es pot encendre la situació.
És impossible no pensar en l’atemptat de Sarajevo de 1914 que, ara fa cent deu anys, va dur a la Primera Guerra Mundial. Un mes després de l’atemptat de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu del tron austríac, l’Imperi de Viena ja estava en guerra amb Sèrbia. Va arribar el conflicte mundial amb nou milions de caiguts militars i cinc milions de civils morts. La guerra és com el foc: quan esclata no és fàcil controlar-lo, perquè s’emporta tot el que té al davant, independentment de les intencions.
En un món ple de conflictes, en què participen molts Estats i en què el terrorisme és un actor destacat, des de l’Àfrica fins a Europa, no hi ha perill d’una guerra més gran que les actuals. Una guerra mundial? És la pregunta que ens fem molts, que guardem dins nostre, i a la qual no trobem respostes tranquil·litzadores. Observem els esdeveniments que es produeixen davant dels nostres ulls amb un sentiment sinistre: arribarà un dia en què tot esclati?
A més, abans de l’atac rus a Ucraïna, la invasió semblava impossible, tot i les proves. Però va passar. I ja estem en guerra des de fa dos anys!
Aquest sentiment sinistre sobre el futur es deu al fet que ningú no imagina la pau. La pau sembla una cosa impossible. La pau, com a destí comú de la humanitat, ha caigut (esperem que no del tot) de les agendes dels actors internacionals. Estem amoïnats, però ens sentim impotents. El món s’arma i es prepara per a una eventualitat que la majoria no vol, un conflicte més gran.
Cal tenir el coratge de repudiar l’actitud resignada i tornar a posar la pau al centre. La gent no vol la guerra. Està a favor de la guerra en algun país perquè està manipulada per la propaganda. Cal fer que torni a emergir la profunda voluntat de pau de la majoria. Joan XXIII, que havia viscut com a militar la Primera Guerra Mundial, va llançar un missatge abans del Vaticà II: “Les mares i els pares de família detesten la guerra: l’Església, mare de tothom indistintament, elevarà una vegada més l’aclamació (...) per irradiar-se en suplicant precepte de pau: pau que prevé els conflictes armats: pau que ha de tenir les arrels i la garantia en el cor de cada home”.
Hem de donar veu a l’“anhel dels pobles”, de les mares i dels pares, de les dones que no volen la guerra. No podem resignar-nos amb actitud fatalista que, un dia, arribi la guerra. A Itàlia i en altres països europeus la majoria vol que s’eviti la guerra i que s’explorin les vies d’un diàleg fort i autèntic.
Per això s’ha de cridar! I actuar de la manera i en el lloc que calgui perquè la pau torni a ocupar el seu lloc en el futur del món.
El papa Francesc, molt criticat per les seves paraules de pau, té el coratge de trencar el conformisme oficial i mediàtic que ha esborrat la pau dels discursos públics i del nostre horitzó. Amb la veu i amb les mans encara es pot aturar la resignació a la guerra. La pau és possible: depèn de la conjuntura internacional, però en el fons, també depèn de nosaltres!
[Andrea Riccardi]
[Traducció de la redacció]
