El diumenge 25 de gener de 2025, l’Església celebra el Diumenge de la Paraula de Déu, tal com va determinar el papa Francesc a la carta “Aperuit illis” (que es va publicar el 30 de setembre de 2019 en ocasió dels 1600 anys de la mort de sant Jeroni, el sant estudiós i traductor de les Sagrades Escriptures): “Un diumenge completament dedicat a la Paraula de Déu per entendre la riquesa inesgotable que prové d’aquest diàleg constant de Déu amb el seu poble”.
“Un acte que dedica tot un diumenge a fer festa per la Paraula de Déu no és una decisió insignificant –va escriure Andrea Riccardi –. D’alguna manera és una cosa semblant al Corpus Christi, una festivitat molt arrelada en el sentiment del poble cristià i que va ser instaurada el 1264 per Urbà IV per augmentar la devoció per l’eucaristia”. LLEGIU-HO TOT
Una perspectiva ecumènica
La data triada per a la celebració, reflexió i divulgació de la Paraula de Déu és el III Diumenge del Temps Ordinari. No és una simple coincidència temporal, sinó que la jornada se situa en el període en què el poble catòlica és invitat a reforçar els llaços amb els jueus i a pregar per la unitat dels cristians.
Un fruit del Concili
El Concili, a la constitució dogmàtica Dei Verbum, recorda: «L’Església ha venerat sempre les Sagrades Escriptures de la mateixa manera que el mateix Cos del Senyor, i no ha deixat prendre de la taula i de repartir als fidels el pa de vida, tant de la paraula de Déu como del Cos de Crist...».
Per practicar la misericòrdia
Segueix l’Aperuit Illis: “Escoltar la Sagrada Escriptura per practicar la misericòrdia: aquest es un gran desafiament per a les nostres vides. La Paraula de Déu és capaç d’obrir-nos els ulls perquè sortim de l’individualisme que duu a l’asfíxia i a l’esterilitat, alhora que ens manifesta el camí del compartir i de la solidaritat”. La Paraula de Déu remet constantment a l’amor misericordiós del Pare que demana als seus fills que visquin en la caritat. La vida de Jesús és expressió plena i perfecta d’aquest amor diví que no es queda res per a ell mateix sinó que s’ofereix a tothom sense reserves. La paràbola del pobre Llàtzer conté una indicació preciosa a aquest propòsit. Quan Llàtzer i el ric moren, aquest últim, veient que el pobre és al si d’Abraham, demana que l’enviïn als seus germans perquè pugui avisar-los perquè visquin l’amor amb el proïsme i evitar així que també ells pateixin els mateixos turments que ell. La resposta d’Abraham és taxativa: «Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin» (Lc 16,29).
