Davant de l'horror de les imatges i de les històries de matances, a la guerra brutal que Hamàs ha desencadenat contra Israel, hom queda horroritzat i sense paraules. Les matances que Hamàs ha dut a terme són el fruit d'una estratègia terrorista ben delimitada que es nodreix d'un relat unilateral i victimista sobre el destí dels palestins, basat en el bipolarisme de l'odi. Hamàs insisteix a demostrar que assassinar un gran nombre de civils israelians és políticament justificable, però mai no ho és, sobretot si es tracta d'infants. Els mètodes que utilitzen són com els d'Estat Islàmic: volen suggestionar i terroritzar.
Als seus caps no els importa el preu que cal pagar en civils palestins, hostatges seus. Per a Hamàs qualsevol israelià és un enemic que cal abatre i qualsevol palestí és un potencial "màrtir" al mercat del terror. Els seus caps estan fora de perill en alguns països de l'Orient Mitjà.
Als seus caps no els importa el preu que cal pagar en civils palestins, hostatges seus. Per a Hamàs qualsevol israelià és un enemic que cal abatre i qualsevol palestí és un potencial "màrtir" al mercat del terror. Els seus caps estan fora de perill en alguns països de l'Orient Mitjà.
Hamàs vol el poder absolut sobre els palestins de tota la zona geogràfica inclosos els israelians, lluita contra la normalització dels acords d'Abraham, provoca una forta reacció israeliana (d'altra banda, previsible) i utilitza els segrestats com escuts humans. Aquesta enèsima guerra està sent la més cruel des del 1948, perquè és contra civils i infants. Quedarà gravada en la consciència del poble israelià com una ferida de difícil guarició. Marcarà el final de tota una generació de Gaza.
Com amics d'Israel i de la pau, tenim el deure de preguntar-nos com curar aquest odi i el desig de venjança que el nodreix, embolcallat per un clima d'hostilitat que fa massa temps que dura en una terra, com Gaza, on la vida és impossible i no té futur. No podem enganyar-nos pensant que ens mantindrem «sans en un món malalt», com va dir el papa Francesc.
Com amics d'Israel i de la pau, tenim el deure de preguntar-nos com curar aquest odi i el desig de venjança que el nodreix, embolcallat per un clima d'hostilitat que fa massa temps que dura en una terra, com Gaza, on la vida és impossible i no té futur. No podem enganyar-nos pensant que ens mantindrem «sans en un món malalt», com va dir el papa Francesc.
Cal trobar immediatament estratègies perquè no hi hagi vessament de sant, començant pels innocents. El secretari d'Estat dels EUA, Anthony Blinken, va declarar a Jerusalem que «cal prendre totes les precaucions possibles per evitar que els civils siguin atacats». Es referia als hostatges israelians, als civils israelians amenaçats per les incursions de Hamàs, i també als civils palestins, ara sense llum ni aigua, sense medicaments ni aliments, atrapats a la franja de Gaza o que desfilen com a resposta a l'ultimàtum d'Israel d'abandonar el nord de Gaza.
Allà el 60% dels habitants són menors, i estan entre la violència de Hamàs i l'extorsió d'Israel. La seva mort no representa un avantatge per a ningú ni pot comportar cap benefici. Però són ells, a més de les víctimes israelianes, els que paguen les conseqüències de la situació. Cal respectar el dret internacional humanitari sancionat per les convencions de Ginebra i de l'Haia, que obliga «les parts en conflicte a adoptar totes les mesures possibles per protegir la població i els bens civils» i que prohibeix «l'ús de civils com escuts de protecció». Així doncs, no es pot sotmetre a fam i set una població.
Les propostes egípcies i d'altres països sobre corredors humanitaris per enviar suministraments a Gaza o per evacuar civils són importants per obrir una via de sortida a l'escalada militar. Els Estats Units han d'utilitzar la seva influència per contenir la reacció militar en termes raonables. La Santa Seu s'ha mostrat disposada a mediar a favor dels hostatges i els innocents de Gaza. D'altra banda, a mig termini caldrà tornar a la política amb la solució dels dos Estats que es va proposar fa temps i que mai no s'ha fet realitat.
L'Autoritat Nacional Palestina ha de sortir de la letargia d'aquests anys i ha de ser un interlocutor vàlid. El Parlament israelià ha d'assolir un difícil consens bipartidista sobre els plans de pau. L'odi que ha esclatat aquests terribles dies no pot garantir seguretat per a ningú. Només ho pot fer la política. Decennis de negociacions interrompudes o incompletes ens donen na lliçó: cada vegada que una part ha intentat fer-se amb més o concedir menys ha aconseguit exactament el contrari. Oslo, Camp David i la "Fulla de ruta per a la pau" van ser novetats polítiques importants, però gran part d'aquelles decisions van naufragar en el bipolarisme de l'odi i de la rancúnia, provocant cansament fins i tot en la comunitat internacional.
El clima bel·licista, que es fa afermant al món, amb la guerra d'Ucraïna i també al Nagorno Karabakh, a l'Àfrica, a Síria, a Líbia i al Iemen no ens han d'atordir. L'atordiment duu a la idea que la guerra és l'única eina que tenim a les mans. I així les guerres es gangrenen: es preparen les guerres de demà. No hi ha conflictes congelats. Només hi ha crisis a les quals cal posar fi necessàriament amb la pau. I avui la pau en aquesta zona del Mediterrani només pot ser el fruit d'un esforç conjunt de països decidits i preocupats per la sort del món.
Allà el 60% dels habitants són menors, i estan entre la violència de Hamàs i l'extorsió d'Israel. La seva mort no representa un avantatge per a ningú ni pot comportar cap benefici. Però són ells, a més de les víctimes israelianes, els que paguen les conseqüències de la situació. Cal respectar el dret internacional humanitari sancionat per les convencions de Ginebra i de l'Haia, que obliga «les parts en conflicte a adoptar totes les mesures possibles per protegir la població i els bens civils» i que prohibeix «l'ús de civils com escuts de protecció». Així doncs, no es pot sotmetre a fam i set una població.
Les propostes egípcies i d'altres països sobre corredors humanitaris per enviar suministraments a Gaza o per evacuar civils són importants per obrir una via de sortida a l'escalada militar. Els Estats Units han d'utilitzar la seva influència per contenir la reacció militar en termes raonables. La Santa Seu s'ha mostrat disposada a mediar a favor dels hostatges i els innocents de Gaza. D'altra banda, a mig termini caldrà tornar a la política amb la solució dels dos Estats que es va proposar fa temps i que mai no s'ha fet realitat.
L'Autoritat Nacional Palestina ha de sortir de la letargia d'aquests anys i ha de ser un interlocutor vàlid. El Parlament israelià ha d'assolir un difícil consens bipartidista sobre els plans de pau. L'odi que ha esclatat aquests terribles dies no pot garantir seguretat per a ningú. Només ho pot fer la política. Decennis de negociacions interrompudes o incompletes ens donen na lliçó: cada vegada que una part ha intentat fer-se amb més o concedir menys ha aconseguit exactament el contrari. Oslo, Camp David i la "Fulla de ruta per a la pau" van ser novetats polítiques importants, però gran part d'aquelles decisions van naufragar en el bipolarisme de l'odi i de la rancúnia, provocant cansament fins i tot en la comunitat internacional.
El clima bel·licista, que es fa afermant al món, amb la guerra d'Ucraïna i també al Nagorno Karabakh, a l'Àfrica, a Síria, a Líbia i al Iemen no ens han d'atordir. L'atordiment duu a la idea que la guerra és l'única eina que tenim a les mans. I així les guerres es gangrenen: es preparen les guerres de demà. No hi ha conflictes congelats. Només hi ha crisis a les quals cal posar fi necessàriament amb la pau. I avui la pau en aquesta zona del Mediterrani només pot ser el fruit d'un esforç conjunt de països decidits i preocupats per la sort del món.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
