Molts de nosaltres hem llegit al Corriere della Sera la història de Dora, l'anciana de Camaiore que, després d'una vida llarga –i de vegades turbulenta– voldria passar els seus últims anys a casa, però “no pot”. Dora, en contra de la seva voluntat, però també en contra dels consells de la seva filla i dels metges, és reclosa en una residència d'ancians a 60 km de distància. És una història que ens impacta en molts aspectes, des dels més “tècnics” vinculats a la figura i rol del personal de suport fins als més humans propis de milers d'ancians. En particular sobre això últim, sobre la condició actual i el futur de la vellesa, li demanem a Mons. Vincenzo Paglia una breu reflexió, a partir del que va escriure al Corriere della Sera en els últims dies, fent referència a la història de Dora.
“Un dels drets més vulnerats dels ancians és el de ser escoltats. Per això és important donar veu a la història de la Dora, l'anciana de Camaiore que voldria viure els darrers anys de la seva vida a casa seva. Perquè la Dora no és l'única en aquesta situació. Qualsevol que visiti cases particulars o residències de gent gran ho sap molt bé: a tots ens agradaria envellir a casa nostra. Fa molts anys, ja ens ho recordava una altra dona gran, Maria, que a la seva carta enviada a la Comunitat de Sant'Egidio demanava precisament la llibertat d'escollir. Maria va escriure: “El que vull per al meu futur és la llibertat de poder triar si viure els darrers anys de la meva vida a casa o a una institució. Avui no tinc aquesta llibertat”.
Però al relat de la Dora revisc també un altre record personal, lligat a la llarga història d'amistat de la Comunitat de Sant'Egidio amb els ancians. La decisió de la Dora de “deixar-se morir” com a última forma de protesta dirigida als qui no volen escoltar-la – i a tota la societat– ens torna a la memòria, al costat de la història de molts altres ancians, la història de Filomena, coneguda des dels inicis de la Comunitat de Sant'Egidio i que –increïblement– cinquanta anys després, presenta trets tan semblants. Filomena era una dona gran que vivia a Trastevere, a Roma, molt coneguda pels joves de Sant'Egidio, lloc que freqüentava cada dia. Un dia Filomena no va venir a Sant'Egidio, ni va ser possible trobar-la a casa. Havia estat internada en un hospital després que uns néts, que no vivien a Roma, consideressin que aquesta era la solució més segura per a ella que ara "ja no estava als seus cabals". Quan la van trobar no va parlar, no ens va reconèixer, va plorar, es va queixar. Li havien tallat els cabells, que els tenia espessos i dels quals n'estava orgullosa. Se'n va avergonyir i es va cobrir la cara per esborrar aquesta humiliació. Al cap de pocs dies es va deixar morir sense que poguéssim donar-li l'alta perquè tornés a la seva vida habitual.
Les històries de Dora, Maria i Filomena fàcilment podrien escriure's, juntament amb les de moltes altres persones grans, com un compendi de la Carta dels Drets de la Gent Gran i dels deures de la societat que actua com a arquitrau de la nova llei. El seu problema, més que la seva fragilitat i malaltia, és que no tenen veu. O més aviat, la tenen i parlen, moltes vegades escriuen! Però no són escoltats. A mesura que envelleixes, la teva veu es debilita. No obstant, existeix, no podem pretendre no escoltar-la. Al contrari, necessitem donar-los força, convidar els altres a fer-la sentir per dir que els ancians per fi podem viure els nostres últims anys de vida a casa. Per això m'alegra que la setmana passada el Govern aprovés un Projecte de llei delegada per a la reforma del sistema d'atenció a la gent gran, que posa al centre el suport a l'atenció domiciliària. Un gran èxit, la culminació d'un llarg camí que va començar la legislatura passada amb la Comissió que tinc l'honor de presidir”.
Monsenyor Vincenzo Paglia, en el blog "Visca els ancians"
