Fa un mes un terrible terratrèmol va sacsejar Turquia i Síria. Sant'Egidio va fer des del primer moment una crida per enviar ajuda–que va generar la generosa resposta de molta gent– i alhora va demanar amb fermesa que se suspenguin les sancions i va obrir vies perquè aquestes ajudes arribessin a les poblacions afectades.
Les últimes setmanes una delegació va anar als llocs afectats per dur-hi ajuda d'emergència i per programar altres actuacions a llarg termini. La descripció que fan dels fets i les imatges de la terrible destrucció i del lliurament de les primeres ajudes, ens ajuda a no oblidar i a comprendre millor les dimensions d'aquest drama i que és necessari seguir amb una acció de solidaritat.
"Fa un mes del terratrèmol. La Comunitat de Sant'Egidio va fer una crida per relaxar l'embargament al menys per a l'ajuda humanitària. Els Estats Units han començat a relaxar l'embargament del Caesar Act. S'aprova. El 15 de febrer surt de Beirut i arriba a Damasc l'endemà. Ens reunim amb el nunci, el cardenal Mario Zenari, que ja estava treballant per coordinar els esforços a nivell nacional i per crear un canal directe i poder rebre donatius i ajuda, en col·laboració amb la Mitja Lluna Roja, directament i a través de les Esglésies, les ONH i les congregacions religioses que mai no han marxat de Síria. Llavors, el viatge a Alep. A través d'aquesta xarxa hem pogut veure, de seguida, els llocs i dur ajuda a les zones més desprotegides. El terratrèmol s'ha sumat a la guerra: la diferència es veu en la runa fosca o blanca, fresca, dels edificis que han caigut.
Per fer front a l'emergència, duem mantes, matalassets, medicaments, llet infantil i diners per al lloguer d'habitatges que no s'han vist afectats i evitar així que la gent hagi de dormir al carrer. Però és difícil diferenciar entre els que han patit ara el terratrèmol i els que suporten el terratrèmol de les conseqüències de la guerra, perquè el 90 per cent de la població no té prou recursos per menjar i escalfar-se. S'han registrat 50.000 casos de còlera, perquè a moltes zones l'aigua ja no és potable, les canalitzacions estan afectades, la depuració i els filtres requereixen treballs de gran magnitud i l'embargament impedeix dur a terme moltes actuacions.
També caldria depurar l'aigua d'ús agrícola, perquè allà on s'ha reprès l'activitat agrícola només es recull el 30 per cent del que es podria produir. Oli de llavors, bombones de gas i tancs de benzina són el bé més valuós i més car. A banda i banda de la frontera entre el Líban i Síria circulen constantment motos i furgonetes carregats amb aquests productes que es compren al Líban a preus impossibles i es revenen a Síria a preus estratosfèrics. Al Líban el combustible escasseja i és tan car, per la inflació, que des de les vacances de Nadal les escoles no han reobert les portes. A Síria la inflació i els preus són inimaginables. La gent no sap com viure. Com sobreviure. Tot i que, com a totes les guerres i a tots els embargaments de la història contemporània, si la víctima és la població en general, hi ha una part, potser el 5-10 per cent, que viu bé i fins i tot prospera.
Hi ha una gran resignació. Però a Síria no es viu, i cal reconstruir també la possibilitat de viure-hi, perquè la gent –sobretot els que estudien– deixin de voler marxar-ne. Però també hi ha resiliència. Hem visitat el centre de l'Arche, que no ha tancat mai, igual que els centres "top of the art", plens d'infants amb les seves mares, que participen en la teràpia, d'Aamal, la fundació siriana sense afany de lucre que ha construït centres eficaços d'ajuda especialitzada a persones amb malalties de l'espectre autista i d'oïda, a Damasc, Alep i Latakia. Dos espais d'humanitat que permeten entreveure un futur possible.
Entre Damasc i Alep hi ha 349 kilòmetres. És impossible d'explicar. Tots dos, Mauro Garofalo i Mario Marazziti, només podem dir:"Mai no havíem imaginat ni havíem vist res com això: Quatre hores en cotxe i a banda i banda només veiem edificis enderrocatts, pobles, perifèries de ciutats, a totes dues bandes. Els ulls busquen una espurna de vida, alguna cosa diferent, però només veuen esquelets de la vida que hi havia, sense interrupció".
Síria és un país hostatge de la violència des de ja fa 12 anys, símbol d'una guerra que s'eternitza. No es coneixen ni tan sols les xifres, d'aquesta enorme tragèdia que ha costat la vida a 700 mil persones i ha provocat 7 milions de desplaçats interns i 6 milions de refugiats fora del país. El 2011 Síria tenia 22 milions d'habitants, ara en té 15, i més de la meitat –9 milions de persones– depenen de les ajudes del Gobern, mentre que encara no s'ha repartit l'ajuda humanitària a causa de les sancions internacionals. La Comunitat, entre altres, ha demanat la suspensió de les sancions per respondre a les necessitats d'una població que està es a les acaballes. Tard o d'hora s'haurà de reconstruir la vida.
Fins i tot al centre de Damasc hi ha corrent elèctric només dues o de vegades tres hores al dia. Però les grans ciutats segueixen sent grans ciutats amb perifèries bombardejades, aniquilades.
Alep té diverses ferides, al barri bell, per l'inacabable assetjament i la línia del front dins de la ciutat. Es veuen molts infants i homes que recullen plàstic de la brossa i molts pobres que s'han quedat sense casa en el laberint de carrerons del centre, amb elegants edificis en molts casos destruïts o impracticables. La delegació de Sant'Egidio ha lliurant les primeres ajudes recollides durant aquest mes a les famílies de desplaçats que s'allotgen al col·legi Pro Terra Sancta dels franciscans d'Alep. Ha participat a la reunió de coordinació pansiriana d'ajuda humanitària amb diferents representants de les Esglésies cristianes, entre els que hi ha el cardenal Mario Zenari, nunci apostòlic a Síria, monsenyor Claudio Gugerotti, prefecte del Dicasteri per a les Esglésies Orientals, i monsenyor Boutros Marayati, arquebisbe armeni catòlica d'Alep. A través dels franciscans, l'administrador apostòlic Raimondo Girgis, i el pare Hannah Jallouf, les ajudes han arribat a la zona d'Alep i a les zones més remotes del nord, sota control del Govern, cap a Knaye i les altres dos pobles amb una presència cristiana a la vall de l'Oront, on no hi arriba res. Altres ajudes s'han repartit directament a través de l'església maronita de Latakia. Amb aquesta xarxa podem ser més directes i ràpids, i a través de la nunciatura, els projectes i els canals d'actuació són molt directes.
En acabar la visita, la delegació de Sant'Egidio va anar a Maalula, l'antiga ciutat al nord de Damasc, on encara es parla arameu, la llengua de Jesús, i on es conserva, a l'església de Sant Sergi i Sant Bacus, l'altar cristià més antic del món, i a la part inferior, al monestir de Santa Tecla, es veneren les restes de la deixebla de sant Pau. L'únic capellà que hi queda i les monges, algunes de les quals van ser segrestades pels jihadistes i van sobreviure, van ensenyar els senyals de la destrucció de la guerra, que no va respectar ni tan sols les icones. Van trobar fins i tot l'altar trencat, i el van reconstruir. Sabien que l'amistat de Sant'Egidio, al llarg de tots aquests anys, mai no els ha abandonat, com la nostra pregària per la pau. Els corredors humanitaris han donat esperança per no fugir, i per no perdre la humanitat i mantenir viva l'esperança de renéixer. Això només és el començament".
Mario Marazziti
Mauro Garofalo
.jpeg)
