Homilia de S.E. el cardenal Matteo Zuppi a la litúrgia eucarística en ocasió del 55 aniversari de la Comunitat de Sant'Egidio
Sant Joan de Laterà, 9 de febrer de 2023
L'eucaristia sempre és acció de gràcies, la més completa, perquè ens uneix amb el Senyor i entre nosaltres, embolcalla les nostres pobres persones amb la llum de l'amor ple de Déu, de la seva presència enmig de la incertesa i de la confusió de la vida. Avui tots sentim, personalment i com a comunitat, la joia de donar gràcies per l'amistat que ens uneix, per aquests anys d'amor, un lligam gratuït i circular. En gaudim realment tots, tant els de la primera hora com els de la darrera, prefiguració de la casa d'aquell pare que ens diu que "tot el que és meu és teu". Un bon amic de la Comunitat, Valdo Vinay, que va compartir en els anys de la seva vellesa el camí del nostre inici, va fer-se seva l'expressió d'un jove: "Aquí l'amistat mai no s'acaba". Ho deia referint-se a ell i crec que cadascú de nosaltres ho pot dir de si mateix. No s'ha acabat; ben al contrari, s'ha enfortit i sempre ha fet front a pandèmies de pobresa i patiment. La Comunitat sempre ha acompanyat les ferides que tenen les persones, els pobres. Va començar a les barraques del Canòdrom, el primer servei de la Comunitat, sense deixar de buscar mai els nombrosos i sovint enormes canòdroms de les ciutats dels homes, arreu. Quant de patiment, quantes llàgrimes! El crit de pau de pobles sencers va ser escoltat en aquesta arca de Noè, protecció, companyia, casa, llum i escalf. Mai no ha deixat de buscar una solució, lluny de declaracions complaents i fàcils i lluny d'emocions digitals i d'espectacle. Sant'Egidio, conscient que la solució mai no depèn només de la nostra decisió i del nostre esforç, no ha deixat mai de buscar-la amb tot el seu ésser. Els ulls brillen de llum perquè eixuguen les llàgrimes dels que pateixen, deia la Mare Teresa. La Comunitat brilla d'amor, perquè ha plorat amb els que ploren, i també ha sentit el consol d'innombrables somriures recuperats, prefiguració de la benaurança de Jesús que no s'acabarà. La mesura mai no ha estat què es podia fer, sinó què cal fer. De vegades sentim amb amargor que els endarreriments són culpa dels homes, de la nostra fragilitat i els nostres límits, però sense renunciar a buscar respostes. Això és el que ha passat amb els corredors humanitaris, que han obert el mur impenetrable del "no s'hi pot fer res", "només es pot esperar". Milers de persones que ho esperaven han tingut futur. Poques? Qui salva un home –un home–, salva el món sencer, perquè cada persona és un món, únic i insubstituïble. Recordem sempre i per a tothom que qui perd un home, perd un món sencer. Aquests anys ens confirmen que sempre es pot estimar la vida, defensar-la, canviar aquest món perquè la fraternitat sigui real, que tothom pot fer-ho i fer-ho omple de felicitat, allibera de la tristesa o d'un amor reduït a adrenalina. La veu persuasiva del fals realisme repeteix contínuament que ho deixem córrer, que pensem que no val la pena, ofega moltes energies i malbarata mitjans i possibilitats. Molts. I esperem que en aquest temps de plans per al futur sapiguem construir alguna cosa que roman només si va més enllà de nosaltres. Així doncs, la bellesa d'aquesta celebració, que aplega no només tots els que som aquí sinó també totes les comunitats escampades pel món, des dels petits i remots pobles del nord de Moçambic o del Congo, que pateixen per la violència, fins a les nombroses comunitats d'Ucraïna i de Rússia, que en la tempesta de la guerra no han deixat d'ajudar els més febles, de tranquil·litzar i de donar de menjar a ancians sols, a persones que viuen al carrer o als infants de les escoles de la pau. Preguem per tots els nostres germans i germanes que viuen situacions difícils, de risc o de minoria. Els donem les gràcies per l'exemple d'humanitat que donen en les situacions en què viuen mostrant la vida cristiana i l'esperit de la Comunitat. Seguim tots encenent llums d'esperança i mostrant un món millor quan al voltant hi ha la foscor de la violència, de la guerra i també el de la soledat i la insignificància. Decidim tots ser treballadors de pau, conservar un cor humà d'anyell fins i tot quan el món esdevé un llop, només creu en les armes i ja no sap trobar la humanitat. Llancem llavors d'un món diferent, per començar ja avui allà on siguem l'alto el foc, desarmant les mans i les ments i omplint-les de sentiments i lligams d'amor. La guerra apaga fins i tot els somnis i els impulsos. La Comunitat de Sant'Egidio els torna a encendre, els defensa, brot de pau que segueix fent flor, prefiguració de la pau que pot fer que torni la vida. Tot Sant'Egidio és un poble de treballadors de pau, perquè apropa els cors, s'enfronte a les barreres, enderroca els murs, construeix llocs on Fratelli tutti no és només una visió gran sinó la realitat de comportaments i de paraules. I dono els gràcies de tot cor pels esforços intel·ligents i pacients per teixir la pau, com els de Sudan del Sud, de vegades molt llargs –inacabables, podríem dir, com les guerres. Tenia raó sant Joan Pau II quan, parlant amb la Comunitat, va dir: no us heu posat cap altre límit que no fos el de la caritat. I la caritat és infatigable no perquè no senti el cansament sinó perquè el supera pel mateix amor. I donem les gràcies a l'Andrea que no deixa de lluitar amb inquietud i intel·ligència contra les tenebres del mal. Segueix somniant a canviar el món, perquè escolta Déu i la seva passió pels sembrats. Va veure el jardí fins i tot quan només hi havia desert. Gràcies, Andrea. Crist és pau perquè ha enderrocat el veritable mur de separació que divideix i genera la guerra, és a dir, l'enemistat. Sant'Egidio s'ha convertit en una família universal, realment sense fronteres, que com una mare, no oblida a ningú. I dono les gràcies de tot cor als que s'escarrassen perquè aquesta mare mostri la seva maternitat arreu, començant pel Marco i per tota la presidència de la Comunitat: recordem-nos sempre de pregar per totes les comunitats i també per aquells que serveixen la Comunitat en la comunió i en la unitat. Sou un poble de pobres i humils, de vells i de joves, de germans més petits i de germans que es fan petits, i així tots es fan grans. Sou treballadors que sempre poden –i és una gràcia– treballar per al Senyor i, per tant, per al proïsme. El papa Benet, amb gran delicadesa i profunda comprensió humana, va dir en acabar el dinar al menjador de via Dandolo que a la Comunitat no es distingeix qui serveix de qui és servit, felicitat per a l'un i per a l'altre. És un nosaltres obert i concret alhora, acollidor i mai anònim, perquè el nosaltres no només no esborra el jo, no el limita sinó que l'allibera de l'egoïsme i de pensar que és ell mateix perquè és una illa, no el deprimeix sinó que l'exalça, perquè fa que sigui útil. (Som útils de debò quan som gratuïts, sense consideració o mèrits!) Som a la mateixa barca, amb radicalitat, sense mitges tintes, buscant sempre el bé possible però sense oblidar creure en l'impossible, perquè la collita és realment abundant i el patiment que té és terrible, provoca patiment. Quan ho sentim ens veiem impulsats a implicar altres treballadors, que si estan sense fer res és perquè ningú no els ha pres a jornada, i no perquè no vulguin treballar. I la joia és treballar per amor. La Paraula de Déu és la que segueix cridant i enviant, és la que ha protegit la Comunitat, perquè no deixa de fer que siguem sensibles a nous aspectes de pobresa i també a comprendre de manera nova i més profunda els vells. La paraula és la que permet viure cada trobada com a prefiguració de la trobada plena que trobarem al cel. La comunitat sempre és petita –sempre som un petit ramat– minoria que no deixa de generar vida però ja és un poble gran. El pas del temps no ha fet créixer el subtil escepticisme o mecanismes esclerotitzats. Aquesta és la benedicció i la pregària d'aquest vespre, com la que durant molt de temps ha acompanyat la pregària del vespre: Senyor, Déu nostre, fes que enmig de la confusió i la soledat d'aquest món la teva Paraula no deixi de reunir un poble sant, de tota terra, ciutat i país, perquè en la caritat t'ofereixi un culte agradable, guarda el ramat que has aplegat, conserva'l en el teu amor, ara i sempre, pels segles dels segles. Amén.
