Al nostre voltant hi ha molta soledat, es veu la força violenta del mal. Però també la força del petit bé que podem fer en un desert tan gran.
 |
| Fotos de Sant'Egidio |
Maria, que pateix el mal de viure, duu trenta anys en un hospici. L'única llum del seu dia és la seva germana, que la visita cada dia.
Per Nadal, escoltant l'Evangeli de Lluc, trobem les figures dels anawim, els humils, que poblen les històries del naixement i la infància de Jesús. No són figures remotes ni mítiques. Els humils d'esperit encara existeixen. Encara que no sempre podem veure'ls, perquè de vegades la nostra vida és precipitada o menyspreadora. M'agradaria explicar una història que he viscut de prop.
Una dona, que passa dels setanta i a la qual anomenaré Maria, porta més de trenta anys en una residència. Hi va arribar en una situació molt greu després de deambular per altres centres. Quan era jove, havia intentat suïcidar-se després d'una relació que va acabar malament amb un home.
El resultat va ser terrible. Ja no camina. Amb prou feines parla. Ha anat perdent la vista. Ara és cega. El seu estat físic ha anat empitjorant. Malgrat tot, sempre ha lluitat contra el clima anònim de la residència, i ha trobat ajuda en algunes visites externes.
El pare Oreste Benzi, fundador de la Comunitat Joan XXIII, tenia raó: “Déu va crear la família, l'home ha creat la residència”. La vida a la residència és dura. Els dies són llargs i passen sense res a fer. Diverses persones a la mateixa habitació: mons aïllats que es molesten o s'ignoren. El personal no sempre està a l'altura. El menjar, de mala qualitat, el porta un càtering. He vist que moltes vegades la gent gran, en una residència, es nega a menjar àpats que són sempre iguals, i de vegades freds. No hi ha temps per alimentar-los amb cura. Llavors se'ls alimenta per via intravenosa. És l'inici d'un altre deteriorament.
L'única llum, en la foscor dels dies de la Maria, és la seva germana, que sempre l'ha visitada diàriament i li porta menjar. Havia instal·lat una petita nevera a la terrassa de davant de l'habitació, però la van obligar a treure-la.
La germana de la Maria, amb la seva fidelitat, és una de les anawim. Una persona senzilla i modesta, que té la seva família, creua Roma cada dia en autobús: dues hores d'anada i tornada. Una fidelitat admirable que no té por del cansament ni de la distància. La germana ha ajudat a resistir a la Maria, que ha tingut una vida buida de tot, aïllada, plena de dolor i soledat. Conèixer la Maria, amb la seva pobresa, ens fa entendre tot el dolor que hi ha al nostre voltant i com en som, de rics, fins i tot de coses que considerem normals i irrellevants. Però, sobretot, demostra que un amor fidel, el d'una germana, pot ser l'única llum per a una persona que està immensament sola i veritablement a les fosques.
La Maria, des de fa més de tres dècades, viu tancada en el seu cos i en un entorn petit i descuidat. Costa entendre el que diu. Utilitza un telèfon mòbil antic, la seva única connexió amb el món exterior, però els seus missatges no són molt comprensibles.
Fa uns anys, li van trobar un bony al pit. No volia tractaments ni operacions. Havia patit molt i no pensava que pogués patir encara més. Ara està arraulida al llit, passant dies que són tots iguals, mentre la malaltia avança. Sembla que el mal s'ha acarnissat en aquesta dona petita i corbada. Quant de dolor!
Maria és un Llàtzer dona, que no està lluny de molts que fan festes esplèndides. Però també hi ha els àngels, els humils, que l'han visitada i no l'obliden. Per descomptat, davant de tant patiment, es pot veure la força violenta del mal. Però també la força del petit bé fidel, que una persona pot fer en un desert tan gran.
Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 08/01/2023
[Traducció de la redacció]
