El dia de Nadal farà deu mesos després de l'agressió sistemàtica i violenta de Rússia contra Ucraïna. Set milions d'ucraïnesos són refugiats a l'estranger, gairebé el 16% dels habitants. Encara és un país marcat per la mort i el dolor, amb moltes infraestructures destruïdes, a més d'edificis civils. La sorpresa, en primer lloc per als russos, ha estat la resistència ucraïnesa, que s'ha demostrat capaç de repel·lir l'atac i recuperar territori, gràcies, entre altres raons, al ferm suport dels subministraments militars i la intel·ligència occidentals. Cal dir que un suport d'aquesta mena, en altres països com l'Afganistan, no s'ha traduït en eficàcia militar.
Després de tants mesos, ens preguntem si no hi ha el risc que la guerra s'eternitzi i es converteixi en un conflicte permanent com passa en diversos països del món, començant per Síria. Tot això fa que hom es pregunti per la visió del futur que actualment sembla que no existeixi, tret que es tracti d'una inacceptable victòria russa sobre Ucraïna. Les passions, les notícies, els missatges creuats i la propaganda bèl·lica (que tan diferent és ara, en l'era de les xarxes socials) es desencadenen amb tanta intensitat que s'ha invertit molt poc en idear una visió del demà o fins i tot, només, en la diplomàcia. Aquesta ha d'afrontar contínuament pressions externes propagandístiques. Realment sembla que la negociació està lluny. No obstant això, l'“alto el foc” és una pausa necessària per mirar el després. A aquesta decisió se li han posat tota mena de condicions, cosa que demostra com n'és de difícil.
Quedaria una opció menys exigent però igualment significativa: una treva nadalenca basada en raons humanitàries i en la identitat cristiana oriental dels pobles rus i ucraïnès. No és una proposta nova. Benet XV va proposar una treva de Nadal el 1914, durant la Gran Guerra. Llavors hi va haver episodis importants de confraternització al front franco-alemany. Va ser una treva madurada des de baix, un miracle, com va titular Il Corriere, recordant l'episodi. El 1967, durant el conflicte del Vietnam, hi va haver una treva nadalenca (i per al festival budista de Têt hi va haver treves de facto). Pel que fa a aquella guerra, Pau VI va intervenir demanant una treva i que es transformés en un alto el foc.
Però, com és evident, cada treva està subjecta a la pregunta: a qui beneficia? Depèn del moment i de les tàctiques, però la treva beneficia principalment l'afirmació d'un interès comú (i la guerra és la fi de tot sentiment de pertinença a alguna cosa comuna). La treva és salvar vides, afirmar alguna cosa que va més enllà de la lògica dels combats (el Nadal, per exemple), donar descans a la població i als combatents i gaudir d'un moment de pau per mirar cap al futur. Ras i curt, la treva consisteix a aturar-se, mentre el tren del conflicte avança inexorablement, per recordar què és la pau. Té un valor simbòlic, però s'escapa del seu significat polític.
Per què no es concreta aquesta proposta? En primer lloc, el marc de referència religiós s'ha difuminat, tot i que s'ha enarborat amb molta freqüència, especialment a Rússia. Sembla que les referències cristianes al Nadal tenen poca força en comparació amb la lògica nacionalista. Això no és una cosa nova, si recordem la poca acollida que van tenirels missatges dels papes en els dos conflictes mundials. I això ens hauria de fer reflexionar sobre la impotència del cristianisme davant el mal i ens hauria d'empènyer a buscar noves formes d'afirmar aquella pau que, almenys des del segle XX, s'ha convertit en un element central del missatge dels papes i en un factor rellevant de la consciència cristiana. Les aspres divisions i l'aïllament de les Esglésies ortodoxes, dividides i conflictives, tot i que comparteixen el mateix patrimoni espiritual i litúrgic i encara que han viscut durant segles en una comunió fruit d'un origen comú, han ignorat l'ecumenisme cristià.
Aquesta és la raó principal de la manca de credibilitat de les Esglésies. Si no hi ha treva nadalenca, serà una derrota del cristianisme, després de la qual no podrem mirar cap a una altra banda i lamentar-nos de la irrellevància i la distracció de la gent. Serà un impuls preguntar-nos què hem de fer els cristians en aquesta gran contradicció que és la guerra. Sobretot, després de la derrota que significa l'agressió russa contra Ucraïna, mostrarà la derrota de la humanitat, una humanitat europea i eslava que no sap trobar raons, punts en comú i energies per sortir d'una lògica de guerra, que probablement portarà a un perllongament del conflicte, sense perdedors ni vencedors, amb gran vessament de sang i amb un gran patiment per a la població ucraïnesa.
El papa Francesc té raó en la forta definició que fa de la guerra a la Fratelli Tutti: “Cada guerra deixa el món pitjor de com l'he trobat. La guerra és un fracàs de la política i de la humanitat, una rendició vergonyosa, una derrota enfront de les forces del mal”. Encara que sembli impracticable sobre el terreny aturar els combats, en qualsevol cas cal proposar una treva públicament i amb fermesa, i que tothom assumeixi la responsabilitat d'acceptar-la o no.
[Andrea Riccardi]
Article de Il Corriere della Sera del 14-12-2022
[Traducció de la redacció]
