Avui, la pau és greument atacada, ferida, trepitjada: i això a Europa, és a dir, al continent que va viure les tragèdies de les dues guerres mundials el segle passat; i estem a la tercera (Coliseu, 25 d'octubre)
“No ens deixem contagiar per la lògica perversa de la guerra; no caiguem en el parany de l'odi cap a l'enemic. Tornem a posar la pau en el cor de la visió de futur, com a objectiu central del nostre comportament personal, social i polític, a tots els nivells. Desactivem els conflictes amb l'arma del diàleg”. Al final de la trobada “El crit per la pau”, promogut a Roma per la Comunitat de Sant'Egidio amb representants de les grans religions i organitzacions de la societat civil del món, va ressonar amb força la invitació del papa Francesc a assumir la responsabilitat del diàleg, no a ser “neutral, sinó a estar a favor de la pau”.
Al Coliseu, dins de l'amfiteatre, el Papa va pregar per la pau amb els representants de les Esglésies i comunitats cristianes, abans de participar en el moment final a la plaça del davant, acompanyat d'una gran participació popular —molts joves— i l'atenció dels mitjans de comunicació. Va ser una oportunitat, que molta gent sentia, de rellançar una iniciativa de pau en un moment en què la guerra ha tornat dramàticament al sòl europeu, a més d'afectar molts altres contextos.
Fa un temps, Francesc va encunyar l'expressió “tercera guerra mundial a trossos”, advertint dels riscos de la propagació de les armes i d'un llenguatge bèl·lic que ens empeny a la resignació i ens porta a pensar que la pau és una mera utopia. Per això va fer la invitació de callar i de buscar la pau que es troba “en el més pregon de les religions, en les seves escriptures i en el seu missatge. En el silenci de la pregària –va dir Francesc–, hem sentit el crit de pau: la pau ofegada en moltes zones del món, humiliada per moltes violències, negada fins i tot a nens i ancians, que no s'estalvien els terribles rigors de la guerra. El crit de la pau és sovint silenciat no només per la retòrica bèl·lica, sinó també per la indiferència. És emmudit per l'odi que creix en els combats”.
Han passat 36 anys des del 27 d'octubre de 1986, quan Joan Pau II va convocar els líders de les grans religions del món a Assís per celebrar un dia de pelegrinatge, dejuni i pregària, uns al costat dels altres, per primera vegada en la història. En aquella ocasió, el papa Wojtyla va dir que la visió de pau d'Assís produiria “energies per a un nou llenguatge de pau, per a nous gestos de pau”, gestos que trencarien “les cadenes fatals de les divisions heretades per la història o creades per les ideologies modernes”. És la història d'aquests anys, en què han crescut la comprensió i l'amistat entre els creients i s'han produït molts canvis, des del final de la guerra freda fins a la contenció de la idea del xoc de civilitzacions.
Amb un to reflexiu, el Papa va recordar les paraules del missatge radiofònic de sant Joan XXIII del 25 d'octubre de 1962, quan la seva intervenció durant la crisi dels míssils a Cuba va ser decisiva per obrir un canal diplomàtic entre els Estats Units i la Unió Soviètica i evitar una guerra nuclear. Fa seixanta anys, el papa Roncalli va declarar: “Supliquem a tots els líders que no es facin el desentès davant d'aquest crit de la humanitat. Que facin tot el que estigui al seu abast per salvar la pau. Promoure, fomentar, acceptar els diàlegs, a tots els nivells i en qualsevol moment, és una regla de saviesa i prudència que atrau la benedicció del cel i de la terra”.
Exactament seixanta anys després d'aquella crida tan tràgicament actual, Francesc va dir al Coliseu: “S'està produint el que es temia i que mai hauríem volgut sentir: que l'ús d'armes atòmiques, que culpablement s'han seguit fabricant i provant després d'Hiroshima i Nagasaki, s'ha convertit en un amenaça oberta”. La crida de pau que van signar el Papa i els altres representants de les religions diu: “Amb ferma convicció diem: Prou guerra! Aturem tots els conflictes”. Invoca “negociacions que siguin capaces d'arribar a solucions justes per a una pau estable i duradora”. Parla d'una idea compartida d'estar “davant d'una disjuntiva: ser la generació que deixa morir el planeta i la humanitat, que acumula armes i hi comercia, pensant il·lusòriament que ens salvem sols o contra els altres, o ser la generació que crea noves formes de conviure, que no inverteix en armes, que aboleix la guerra com a eina per resoldre conflictes i posar fi a l'explotació anòmala dels recursos del planeta”.
Al segle XX, els papes van assumir sovint el paper de mediadors entre països enfrontats: no observadors neutrals dels conflictes, sinó pacificadors actius i protectors atents de les víctimes. Mentre el món s'està acostumant cada vegada més a la guerra, que és considerada insensatament com una companya natural de la història, la veu del Papa va saber recollir i transmetre amb autoritat el “crit de la pau” que van expressar durant tres dies pels representants de les religions aplegats a Roma per celebrar aquesta trobada internacional. Un crit que, com va dir Francesc, “mereix ser escoltat. Mereix que tots, començant pels governants, s'inclinin a escoltar amb serietat i respecte”.
[Marco Impagliazzo]
[Traducció de la redacció]
