El 27 d'octubre recordem en Dominique Green, un jove afroamericà que es va fer amic de la Comunitat de Sant’Egidio a través de la correspondència, i que va ser executat el 2004. Amb ell recordem tots els que estan al corredor de la mort, amb l'esperança que aviat sigui abolida la pena de mort a tot el món.
Històries d'amistat per entendre
A través de la correspondència amb els presos del corredor de la mort, hem conegut algunes de les seves històries que, en molts aspectes, són històries de pobresa com les que coneixem en altres llocs del món. Ara coneixem millor com s'acaba al corredor de la mort, ara sabem millor com es viu en la segregació total i sense esperança.
El sistema penitenciari del corredor de la mort sotmet els detinguts a un tracte duríssim que en mortifica la dignitat humana. Cada vegada que el detingut surt de la cel·la per a un col·loqui o per dutxar-se, és sotmès a un escorcoll de tot el cos. Les cel·les són molt petites, alguns detinguts ens diuen que si estiren els braços poden tocar les parets i el sostre. No tenen cap mena d'intimitat ni de dia ni de nit perquè les cel·les no tene portes, sinó barrots. De nit es deixen els llums oberts per poder controlar constantment els presos, i les imprevistes i injustificades inspeccions de les cel·les contribueixen a mantenir alta la tensió, que també requereix aquest control.
Les cel·les tenen un mobiliari "bàsic", auster i pobre. Tenen un lavabo, un catre, un vàter i un bagul metàl·lic en què els detinguts poden guardar els seus objectes. Els guàrdies s'enduen el que no cap en aquest espai i ho llencen a la incineradora. Les parets de la cel·la són de ciment. A l'hivern hi fa molt de fred i a l'estiu arriben a més de 45 graus.
Hi ha moltes històries de dolor a les presons del món on es dediquen a treure la vida. Creiem que no podem seguir sent indiferents quan l'Estat infligeix la mort, un mal que, increïblement, segueix vigent el nostre segle.
La història d'en Dominique Green
En Dominique és un jove afroamericà de 24 anys. Va ser condemnat a mort quan acabava de fer-ne 18. El van acusar de cometre un homicidi durant un robatori. Va ser detingut amb violència i va ser sotmès a un interrogatori sense advocat. El judici no va ser just.
El va defensar un advocat d'ofici que va presentar els documents de defensa fora de temps. Sovint els que són com ell –pobres que no poden pagar-se una defensa adient– s'han de conformar que els assignin un advocat d'ofici inexpert o incompetent.
La seva és una història difícil. Va néixer en una família pobra. Els seus pares estaven separats, i la seva mare tenia problemes psíquics. En Dominique va créixer als suburbis de Houston, on hi viu la gent més pobra, els negres i els hispans.
Al judici, l'agost de 1993, va ser condemnat a mort sense que hi hagués cap prova contra ell. Va ser executat el 2004 al corredor de la mort d'Ellis One Unit, a Huntsville (Texas). Durant el temps que va estar reclòs, a través de les seves cartes vam entendre què significa créixer a la presó esperant el dia de l'execució. En Dominique ens va parlar d'amistats molt intenses que van néixer al corredor de la mort aquells anys; ens va dir que altres condemnats a mort, més grans que ell, li havien ensenyat a reaccionar en els moments de més desesperació i de por; ens va explicar que ell mateix s'havia convertit en un punt de referència per a altres que estaven com ell.
De vegades el patiment era intolerable, com quan executaven algun amic. Els guàrdies s'enduien el condemnat i ja no tornava. Va aprendre a viure amb la por.
Vam conèixer en Dominique quan vam contestar una carta que va publicar en un diari italià. De la primera carta que va publicar, en recordem algunes paraules: "...estic empresonat al corredor de la mort... necessito algú que m'ajudi. He pensat que potser em podeu ajudar a trobar algú que tingui temps per escriure'm o per ajudar-me, perquè darrerament no sé com demanar ajuda o amistat... La soledat d'aquest lloc comença a afectar-me, entre altres coses perquè m'he adonat que no puc acabar morint aquí per una cosa que no vaig fer...". I també: "... al corredor de la mort hi ha persones bones i intel·ligents, però moltes no han tingut oportunitats a la vida: fixeu-vos en mi, la meva vida tot just començava i es va acabar per una mentida. Per què?".
En Dominique va intentar donar sentit a la seva vida: sovint, a les llargues hores de soledat que passava a la cel·la, escrivia poesies o dibuixava. Les poesies, els dibuixos i les cartes permetien veure clarament el seu dolor: "aquí aprenc a ser un home, jo que vaig quedar atrapat a les parets de la presó quan només era un jovenet".
Poesia
He trobat una mà que m'ajuda
Un home fort per recolzar-m'ho
Un somriure amable que m'alegra
Una amistat bona de la qual puc aprendre
De vegades em fa por que tot desaparegui
Tot i que sempre és al meu pensament
Mentre passo els dies
Atrapat a la foscor
Se n'han endut un altre
Un amic que no tornaré a veure.
Soc dèbil, em torno boig
Què puc fer?
Moltes coses, seguides, no serveixen
Són massa coses per explicar-les
Ja no les aguanto ... i tu?
Dominique Green, 9 de febrer de 1996, des de la presó del comtat de Harris-Hundson
Vídeo
Roma dedica un parc a Dominique Green, víctima de la pena de mort
