Si anar a missa és un acte de coratge
La setmana passada a Owo (estat d'Ondo, sud-oest de Nigèria), es va cometre una atrocitat. Un grup armat va obrir foc i va llançar bombes a l'església catòlica de Sant Francesc Xavier. Una Pentecosta de sang es va abatre sobre un poble que pregava. Atacar una comunitat que prega és una cosa horrible, perquè són persones indefenses.
També és un gest blasfem, perquè en aquell moment els creients només confien en Déu. A Nigèria, recentment, s'han multiplicat els atacs als cristians, que constitueixen el 46% de la població enfront del 53% dels musulmans. Els cristians comencen a sentir-se insegurs i no protegits pel govern, que està format majoritàriament per musulmans i del nord.
Qui va dur a terme aquel vil atac? Es va atribuir als fulanis (encara que no és segur), islàmics i sovint radicalitzats, que, en ser un poble de pastors, solen estar en conflicte amb els agricultors. La desertificació els empeny cap al sud, on hi ha les terres conreades pels iorubes, la població predominantment cristiana d'Ondo.
Molts han dit que no és una guerra de religió, perquè el conflicte té una base material. Sobretot, els observadors destaquen les elaborades tècniques de l'atemptat terrorista i hipotetitzen que es tracta de jihadistes propers a Estat Islàmic, poc freqüents entre els fulanis. No serà una guerra de religió, però sens dubte és una guerra que afecta comunitats i símbols religiosos. És una guerra que alguns consideren religiosa, encara que és blasfema. L'odi cap al cristià motiva i legitima una violència que no té cap motiu. Per què atacar una comunitat indefensa que prega?
En diverses regions africanes i altres països del món, anar a missa el diumenge s'ha convertit en un acte de coratge. És una cosa que ens sorprèn a Europa, i hem de reflexionar sobre la situació que estan vivint els nostres germans i germanes. Hi ha perill a Egipte, on les esglésies coptes són atacades. També a l'Iraq. Diumenge va ser igual de sagnant al Pakistan o Sri Lanka, només per posar alguns exemples. No obstant això, els cristians no són agressius cap als altres: són pacífics i porten una vida bona i oberta a tothom. Sovint, la seva solidaritat també s'estén als no cristians. De fet, les comunitats cristianes són illes de pau en situacions de tensió. Llavors, per què són atacats? Sens dubte, els terroristes busquen un efecte mediàtic a tot el món.
No es nega que hi ha una voluntat de terroritzar els cristians i separar-los de la vida social. Però també hi ha odi cap a dones i homes pacífics, que no prenen les armes, que no es vengen (com recomana el bisbe als seus fidels catòlics a Owo). LaLa seva mansuetud i la seva vida pacífica són un repte viu per als que volen aconseguir el poder a través de la violència i per als que alimenten la lògica de l'odi.
En aquest sentit, és una guerra terrorista contra la seva manera mansueta de viure la religió. Potser per això estan sent atacats. Joan Pau II va parlar dels “nous màrtirs” del segle XX. Els va recordar al Jubileu del 2000. Avui continua aquesta dolorosa història: un rastre de sang ha esquitxat les dues primeres dècades del segle XXI. No obstant això, aquest segle també ha estat marcat per la resistència al mal d'un poble de pau, el dels cristians, que no paren de pregar tot i estar en greu perill de mort.
Article d' Andrea Riccardi a Famiglia Cristiana del 19/6/2022
[Traducció de la redacció]
