La força dèbil que fa la història Francesc i la lògica de l'Evangeli
L'Iraq és un mosaic de religions i ètnies destinades a conviure o a enfrontar-se. La seva complexitat sempre s'ha resolt per la força o la brutalitat del poder. Això és el que va succeir durant la dictadura del sunnita Saddam Hussein, entre 1979 i 2003, perseguidor de la majoria xiïta i exterminador dels kurds a les seves terres ancestrals. Saddam va prohibir que Joan Pau II fes la peregrinació a la terra d'Abraham, l'Iraq. I això que el papa Wojtyla es va oposar a les guerres americanes i occidentals contra el dictador, perquè les considerava la premissa del xoc de religions i de civilitzacions entre el món occidental i l'islam.
El papa Francesc fa –així ho ha dit– el viatge del seu predecessor, perquè el poble iraquià no pot esperar. Ha esperat la pau després de l'alliberament occidental i s'ha trobat amb un Estat fragmentat, ha viscut la violència de l'autodenominat Estat Islàmic de Daeix, que tenia foscos suports. Ha esperat democràcia i seguretat, però s'ha trobat enmig de l'anarquia. Quantes vides perdudes en dues dècades de guerra, terrorisme i inestabilitat! Quants refugiats i quant de dolor!
Francesc ha correspost a les esperes dels iraquians i de les iraquianes visitant el país, malgrat que molts ho desaconsellaven. No és un període en què els líders facin visites oficials. I l'Iraq no és segur. Tot i això, el Papa sentia que havia de visitar aquella extrema perifèria sense pau i una Església de nous màrtirs, a més de mil·lenària fidelitat a l'Evangeli. Encara avui, la vida de molts corre perill a l'Iraq. Ragheed Ghanni, jove sacerdot caldeu que estudiava a Roma, s'hauria pogut quedar a Itàlia, però va tornar a la seva terra, on va ser assassinat el 2007: "Sense l'Eucaristia, els cristians no poden viure a l'Iraq", deia. I la va celebrar fins a la mort a Mossul, a mans dels terroristes islàmics.
El Papa va començar el seu viatge a la catedral sirocatòlica de Bagdad, on el 2010 van ser assassinats 48 cristians en un atac terrorista; i avui prega a Mossul, l'antiga capital del califat, on els cristians (menys de 6 mil) van ser expulsats i les esglésies destruïdes (juntament amb edificis religiosos erigits per musulmans resistents al jihadisme).
En els màrtirs hi ha una llavor de vida per a l'Església i per a l'Iraq. Aquesta és la fe de l'Església. I el Papa, de fet, no hi va per revenja, ni per acusar en bloc l'islam, com fa algun cristià d'Orient i d'Occident. De l'Evangeli en brolla una cultura de pau: una convivència que allibera de la lògica del xoc entre diversitats convertides en tribalismes arrogants i violents, en boga a l'Iraq.
I a l'Iraq, en algunes èpoques, s'hi va viure la convivència, tot i que parcialment. Els jueus hi eren des de feina mil·lennis. 120 mil fins al 1948 i dos mil en temps de Saddam (que els va vexar), mentre que l'últim rabí va morir el 1996. Després els iasidites (que van acollir els cristians perseguits durant la I Guerra Mundial), al seu torn exterminats per l'Estat Islàmic. Els cristians eren molts: quasi un milió i mig la vigília de la guerra del Golf, i en queden menys de 300 mil.
Malgrat l'assassinat de 1200 cristians en els últims temps, el patriarca caldeu Sako no ha assumit una actitud victimista, sinó que ha declarat: "El món i la història no s'aturen amb la tragèdia que estem vivint". Francesc hi va per confirmar que els cristians poden ser l'inici d'un futur de pau. El respecte i la simpatia amb què el gran aiatol·là Al Sistani, màxima autoritat xiïta, va acollir el Papa demostren que el consideren un home d'unitat i de pau. El diàleg en aquella terra, on la brutalitat de les armes ha fracassat, és la veritable força que construeix el futur.
El viatge del Papa a l'Iraq ens revela també a nosaltres –que estem acostumats a la seva presència i sempre estem pendents de les coses del "Vaticà menor"– el valor del seu ministeri. Amb la força dèbil i humil de l'Evangeli es toca i es canvia la història del món. La petjada de Francesc a Iraq demostra que la irrellevància i l'avarícia provincial dels cristians europeus són una decisió poc valenta. Però –com veiem aquests dies– un món tan perdut necessita l'Evangeli viscut. Mirant Francesc sentim que a l'Iraq s'està fent la història.
El Papa es va preguntar i ens va preguntar al desert d'Ur, on no hi ha murs: "Com pot començar, doncs, el camí de la pau? Renunciant a tenir enemics". Després va seguir amb una sèrie d'indicacions, precedides d'un solemne i comprometedor: "És a les nostres mans...". Els creients de totes les religions i de tots els països no poden romandre inerts o ser irrellevants, caminar pel seu compte, perseguir els seus interessos, resignar-se al mal. El "És a les nostres mans..." que va dir Francesc a Ur ressona a les nostres consciències, a les nostres ciutats, a les nostres Esglésies.
[Andrea Riccardi]
Traducció a càrrec de la redacció
