Una delegació de la Comunitat de Sant'Egidio és a Grècia aquests dies per dur ajuda als refugiats i per preparar l'arribada a Itàlia dels propers corredors humanitaris. Aquest hivern la situació dels refugiats ha estat d'extrema gravetat.
A més dels quatre centres de registre (hot-spots) que hi ha a les illes gregues, a terra ferma, al voltant d'Atenes i a la frontera amb Macedònia i Albània, s'han alçat uns 25 camps. Alguns estan molt per sobre de la seva capacitat, com els de Malakasa i Eleonas. Aquest darrer és un eixam de contenidors i barraques improvisades situat en una zona molt pobra de la perifèria atenenca. Hi ha molts infants, alguns nascuts de fa ben poc.
A Lesbos, malgrat el fred i la neu, els últims dies han seguit desembarcant refugiats provinents de Turquia que, quan aconsegueixen evitar les expulsions, desembarquen amb llanxes pneumàtiques directament a la platja del nou camp de refugiats de Mavrovouni, davant del mar, construït sobre un terreny que s'utilitza des de fa més d'un segle com polígon de tir i on s'ha acumulat una gran quantitat de plom. De les 7200 persones que hi viuen, una tercera part són infants. Mil persones més estan al camp de Karatepe, a prop d'allà.
La situació del centre de registre, que molts anomenen Moria 2.0, empitjora dia rere dia. A les tendes que hi ha a la vora del mar, sense calefacció ni electricitat, el clima gèlid i el vent d'aquests dies són encara més difícils de suportar. Els últims mesos s'han succeït vàries inundacions. El fang arriba dins de les tendes i les famílies es veuen obligades a penjar del sostre de la tenda totes les seves pertinences. Els residents del camp fan ells mateixos canals per drenar l'aigua.
El més necessari és roba, mantes i serveis higiènics, escassos i inadequats i sense dutxes. Si l'estiu les persones es renten al mar, ara els pocs punts d'aigua (només freda) no són suficients per a tothom. Les tendes, en què viuen unes 10 persones, són compartides per vàries famílies, i les dones pateixen especialment la impossibilitat de cuidar-se elles mateixes i els seus fills. De nit és perillós allunyar-se de la tenda i les condicions sanitàries estan arribant a nivells alarmants. Al Hope Projecte de Karatepe, on s'han dut a terme durant dos anys les activitats de la Comunitat, estan instal·lant dutxes en contenidors i un servei de bugaderia que oferiran als refugiats del camp la possibilitat de rentar-se. Amb l'ajuda d'alguns amics del camp, la Comunitat ha repartit davant de la porta d'entrada de Mavrovouni, per on no poden entrar els voluntaris, paquets amb aliments i productes higiènics, roba d'abric, sabates i protectors de la pluja a més de cent famílies.
L'aspecte més preocupant és la creixent desesperació de la gent. Després de l'incendi la Comunitat va fer una crida perquè "res no tornés a ser com abans". Però actualment quasi s'enyora la situació anterior a l'incendi que va assolar el camp de Moria, perquè, malgrat les condicions invivibles, amb el pas dels anys havia assumit aparença de poble, amb les seves botigues, les seves fleques i els seus llocs per a socialitzar-se.
Les escoles informals que van sorgir l'estiu al camp de Moria van deixar de funcionar i a Mavrovouni tothom viu tancat a la seva tenda. Coneixem molts infants i adolescents que tenen por de sortir de la seva tenda, que estan traumatitzats i ja no parlen; una adolescent ja té els cabells blancs a causa de la depressió. S'han detectat uns 50 casos d'intent de suïcidi de menors i episodis d'autolesions, agreujats per l'aïllament del confinament, que per als habitants del camp és encara més rigorós. Un infant ha mort de fred. La situació dels menors ha fet que en els darrers dies la Comissió Europea hagi publicat una crida al diari Avvenire . Abans es permetia que els refugiats sortissin, però ara, a més del filferro espinós que envolta el camp, estan construint murs ben gruixuts. El que havia de ser temporal està assumint l'aspecte d'un centre permanent, en un règim de retenció dels sol·licitants d'asil, infants inclosos. La notícia de l'arribada dels amics de la Comunitat s'ha escampat ràpidament. "Molts han vingut a veure'ns només per explicar-nos la seva història i que algú els escolti i els demostri una actitud de simpatia –diuen els voluntaris– . No és estrany que, bo i caminant, sentim que algú diu el nostre nom: son persones que ens han conegut en els darrers anys i que han participat en els nostres dinars de l'amistat. És cada vegada més evident que els corredors humanitaris representen la veritable esperança d'un futur digne per a ells i les seves famílies, com ja passa amb molts amics que han arribat a Europa provinents de Lesbos, el Líban i Etiòpia.
