Han passat 28 anys des del 4 d'octubre de 1992, festa de sant Francesc. Aquell dia, a Roma, el president moçambiquès i secretari del FreLiMo, Joaquim Chissano, i Afonso Dhlakama, líder de la ReNaMo, la guerrilla que des de la independència lluitava contra el govern de Maput, van firmar un Acord General de Pau que posava fi a 17 anys de guerra civil (centenars de milers de morts; 3-4 milions de desplaçats interns i refugiats al països limítrofs).
La forma posava fi a un llarg procés de negociacions que va durar un any i alguns mesos, i que es va dur a terme a la seu de la Comunitat de Sant’Egidio, als locals no grans però sí acollidors, amb un jardí on despunten uns bananers que fan pensar en Àfrica i una gran olivera que ens recorda que és possible treballar plegats després del diluvi de foc d'un enfrontament armat. Allà, a Trastevere, algunes membres de la Comunitat (el fundador, Andrea Riccardi, i un sacerdot, Matteo Zuppi, avui arquebisbe de Bolonya), un bisbe moçambiquès (Jaime Gonçalves, titular de Beira, desaparegut no fa gaire) i un "facilitador" representant del govern italià (Mario Raffaelli), havien teixit amb paciència un diàleg entre els que s'enfrontaven en nom de la ideologia i del poder. Van crear un marc negociador sobre les bases de la unitat del poble moçambiquès per buscar allò que uneix i no allò que divideix.
Amb l'Acord General de Pau s'establia l'entrega de les armes de la guerrilla a les forces de l'ONU, la integració dels excombatents a l'exèrcit regular, els procediments d'eliminació de mines i de pacificació de les zones rurals, una sèrie de pràctiques destinades a transformar l'enfrontament armat entre les parts en una competició basada en les regles constitucionals i democràtiques. Les eleccions de 1994, les primeres realment lliures a l'excolònia portuguesa, van sancionar l'èxit de tot el procés de negociacions i van deixar Moçambic en una nova etapa, formada en primer lloc per pau.
La pau va posar en moviment un procés de normalització de la situació i de creixement econòmic i social. Un camí no senzill i no lineal, però alhora una gran història d'èxit, un exemple de com un Estat pot deixar enrere les gegantesques dificultats i patiments d'una guerra civil per fer front als desafiaments sempre complexos, però menors i més gestionables, com els de l'economia, les relacions internacionals al món globalitzat, la diversificació social o el reforç d'una consciència global.
La història d'aquestes dècades de postguerra s'ha caracteritzat, sí, per una dialèctica política aspra, i amb moments d'obert conflicte (entre 2013 i 2014 Dhlakama, en sentir que no tenia garanties, va tornar a la selva i va obligar a la comunitat internacional a un nou esforç mediador), així com de por que sentia el partit del govern a una alternança democràtica, fins i tot a nivell local, com si aquesta pogués perjudicar la unitat del país. Però també s'ha caracteritzat per l'acceptació per part dels presidents que s'han succeït a Maputo de les regles constitucionals: després de guanyar les eleccions de 1999 Chissano va renunciar a ser candidat un tercer mandat; el seu successor, Armando Guebuza, vencedor en els comicis de 2004 i 2009, també es va retirar en acabar el segon mandat, deixant el càrrec al president actual, Felipe Nyuzi.
Mentrestant, el jove país ha anat guarint les seves ferides, reconstruint la xarxa d'infrastructures i de comunicacions, reforçant, amb tots els lìmites del context subsaharià, els sistemes escolar i sanitari. En alguns àmbits s'ha assolit fins i tot una excel·lència continental. Com per exemple quan, el febrer de 2002, es va obrir el primer centre DREAM per a la teràpia antiretroviral a l'Àfrica, el de Machava, a la perifèria de Maputo. Un centre de salut gestionat per Sant'Egidio, però no privat, associat a la sanitat pública, i per tant, que pot oferir gratuïtament a qui ho necessiti els fàrmacs que a Occident salven la vida de molts seropositius. El dret a la teràpia, un dret que moltes vegades és violat i desatès, es reconeixia a Moçambic abans que a molts altres països del continent. El programa DREAM s'ha estès des de llavors per tot el territori nacional; mares i infants sense la sida avui són un signe d'esperança i de resurrecció.
Sant'Egidio ha estat amb Moçambic tots aquests anys, per guanyar, després de la guerra, també la pau. Una generació que no ha conegut la guerra i ha crescut a les Escoles de la Pau que Sant'Egidio ha obert en desenes de ciutats. Un ampli moviment de Joves per la Pau s'ha difós per les escoles i universitats, propagant una cultura de la solidaritat i de la gratuïtat, premisses per a una societat pluralista i pacífica. A més, a través del programa BRAVO Sant'Egidio ha aconseguit que desenes de milers d'infants moçambiquesos s'inscrivissin al registre civil, salvant-los així de ser invisibles i protegint els seus drets.
PER SABER-NE MÉS
Les iniciatives de Sant'Egidio a Moçambic >>
El quadre de la Pau a Moçambic >>
.jpg)
Ebook
A Paz. Como Moçambique saiu da guerra (Roberto Morozzo della Rocca)
