Segueix la missió de Sant'Egidio a Tapachula (Mèxic) amb els migrants. La majoria arriben d'Hondures i El Salvador, països on les maras (bandes juvenils centreamericanes) assassinen adolescents i adults que no accepten les regles criminals. Es tracta d'una emergència humanitària ignorada des de fa anys. També n'hi ha molts altres de tot el món. De vegades, després d'anys de viatge, com hem sentit per boca d'alguns que venen de l'Àfrica. I d'altra banda, els haitians, a milers. Per a alguns Mèxic és terra de pas, però molts s'hi queden perquè l'economia està creixent, fins al punt que més que d'un "somni americà" es comença a parlar de "somni mexicà".
Les darreres setmanes hem conegut centenars d'infants, que a través de les Escoles de la Pau dels dos centres d'acollida (Albergue Belén i Albergue Buen Pastor) han omplert literalment d'alegria aquells llocs, on els refugiats passen gran part del dia. Darrere de cadascun d'ells hi ha una història diferent, una història de migració que segueix camins que han trepitjat en les darreres dècades centenars de milers de migrants.
Alguns dels infants han viscut la violència dels enfrontaments entre la caravana de migrants i les autoritats mexicanes. Han explicat el caos que han vist: les armes, els gasos lacrimògens, les pedres i els cops mentre creuaven el riu a la frontera. En parlen com d'una cosa quotidiana, sense cap emoció. Recorden desesperació, persones aixafades, agents armats i molt de dolor. Són menors que tenen somnis diferents dels altres infants. Jugant amb ells, per conèixe'ls millor, preguntem: "Quin és el teu país preferit?". La resposta sempre és la mateixa, la que han sentit durant tota la seva infantesa: els Estats Units. I el seu "somni americà": un país que pot canviar la seva qualitat de vida, donar-los més seguretat econòmica i sobretot reunir-se amb la seva família.
És el somni de la Kimberly (nom fals), una nena d'Hondures de 9 anys que ha viatjat amb el seu avi i la seva tieta per reunir-se amb la seva mare i poder finalment conèixer els seus dos germans petits que només ha vist per videoxat.
Però també hem vist el drama dels adults. Amb ells hem seguit estudiant anglès i parlant bones estones perquè cadascú se senti no només víctima d'una tragèdia atroç sinó també una persona capaç de viure moments d'amistat sincera i de solidaritat. Hem escoltat històries de traumes, de separacions, no només al país de partida, sinó també durant el llarg viatge.
L'Alfredo tenia una petita tipografia que havia heretat del seu pare a Sopayango, a la perifèria de San Salvador. És un barri que està controlat per les maras des de fa anys. L'Alfredo ja no podia pagar l'extorsió que li imposaven. Després d'haver patit dos incendis a la tipografia i amenaces cada vegada més dures, ho va deixar tot i es va afegir a una de les caravanes que sortien de San Salvador.
El Carlos, en canvi, va arribar a Mèxic un any després d'haver sortit de Nicaragua on va presenciar enfrontaments al carrer arran de la reforma de la seguretat social. Ell, que sempre havia treballat al camp, després dels enfrontaments violents i de la crisi econòmica, tampoc no podia mantenir la seva família. Avui espera poder trobar a Mèxic un futur digne per a ell i per als seus fills.
Amb els migrants hem celebrat una litúrgia eucarística a l'Albergue de Belén amb el Francisco Guevara, sacerdot de Sant'Egidio. I avui, dissabte 22 de febrer, la Comunitat organitza una pregària per tots els migrants a la Catedral de San José de Tapachula, per recordar tots aquells que, malauradament, han mort intentant fer realitat el seu somni.
