LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària del temps de Pasqua
Paraula de déu cada dia

Pregària del temps de Pasqua

Recuerdo de san Adalberto (+ 997), obispo de Praga. Sufrió el martirio en Prusia oriental, adonde había ido para anunciar el Evangelio. Residió en Roma donde se venera su recuerdo en la basílica de San Bartolomé de la Isla Tiberina. Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària del temps de Pasqua
Dimecres 23 de abril

Recuerdo de san Adalberto (+ 997), obispo de Praga. Sufrió el martirio en Prusia oriental, adonde había ido para anunciar el Evangelio. Residió en Roma donde se venera su recuerdo en la basílica de San Bartolomé de la Isla Tiberina.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Fets dels Apòstols 3,1-10

Pere i Joan pujaven al temple a l'hora de la pregària de la tarda. En aquell moment també portaven al temple un home invàlid de naixement, que deixaven cada dia al costat de la porta anomenada Bonica, perquè demanés caritat als qui hi entraven. L'home va veure que Pere i Joan anaven a entrar al temple i els demanà caritat. Pere, juntament amb Joan, fixà els ulls en ell i li digué:
-Mira'ns!
Ell se'ls va mirar, esperant que en rebria alguna cosa. Llavors Pere li va dir:
-De plata i d'or no en tinc, però el que tinc, t'ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, aixeca't i camina!
Pere l'agafà per la mà dreta i l'aixecà. A l'instant els peus i els turmells se li enfortiren, es posà dret d'un salt i caminava; i va entrar amb ells al temple caminant i saltant i lloant Déu. Tot el poble va veure com caminava i lloava Déu, i quedaren plens d'admiració i estupor pel que li havia passat: tots sabien que era l'home que s'estava assegut demanant caritat vora la porta Bonica.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Este episodio de los Hechos de los Apóstoles narra los primeros pasos de Pedro y Juan desde el cenáculo hasta el templo. Lucas presenta este relato como un ejemplo para todas las comunidades. Son los primeros pasos que toda comunidad debe seguir allí donde esté viviendo. Salen de dos en dos, quizá recuerdan las palabras de Jesús cuando les envió en su primera misión "de dos en dos" (Mc 6,7). Poniendo en práctica al pie de la letra estas palabras, Pedro y Juan van al templo. Los discípulos, solos, no pueden hacer nada. Si se aman pueden realizar milagros, y esto es lo que sucedió aquel día. Los dos llegan a la "puerta Hermosa" del templo y ven a un hombre lisiado desde su nacimiento que está sentado pidiendo limosna. Tiene cuarenta años, y seguramente ha pasado la mayoría de su vida allí tendiendo la mano a los que pasaban. Estaba fuera del templo. No podía entrar porque no se podía mover y porque era discapacitado. Había un proverbio triste y cruel en aquellos tiempos que decía: "el ciego y el cojo no entrarán". Aquel tullido, que llevaba allí tantos años, no esperaba más de la vida que alguna limosna, pero la misericordia de Dios, que ya había conquistado los corazones de Pedro y de Juan, realiza milagros. Pedro le mira a los ojos y esta ya es una indicación, pues mirar a los ojos significa descender en el corazón del otro. No solo. Le dice: "En nombre de Jesucristo, el Nazoreo, echa a andar" y al mismo tiempo le toma de la mano derecha y le levanta. Aquellas dos manos que se entrelazan son como el icono de la Iglesia que nace del Evangelio.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.