Lunes del Ángel
Recuerdo de san Anselmo (+ 1109), monje benedictino y obispo de Canterbury; soportó el exilio por amor a la Iglesia
Llegir més
Lunes del Ángel
Recuerdo de san Anselmo (+ 1109), monje benedictino y obispo de Canterbury; soportó el exilio por amor a la Iglesia
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 2,14.22-33
Aleshores Pere es posà dret amb els Onze i amb veu forta digué:
-Jueus i tots els qui residiu a Jerusalem: enteneu bé això i escolteu amb atenció les meves paraules. "Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d'ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou. Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d'acord amb la decisió i el designi que Déu havia fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l'ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder. Perquè David, referint-se a ell, deia:
"Sempre tinc present el Senyor;
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n'alegra
i en faig festa tot jo;
fins el meu cos reposa confiat:
no abandonaràs la meva vida enmig dels morts,
no deixaràs veure al teu Sant la corrupció.
M'ensenyaràs el camí que duu a la vida:
joia i festa a desdir al teu davant.
"Germans, permeteu que us parli clarament. El patriarca David va morir i va ser enterrat, i encara avui podem veure el seu sepulcre. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament que Déu li havia fet de posar en el seu tron un dels seus descendents, va veure per endavant la resurrecció de Crist i en va parlar quan deia que no havia estat abandonat enmig dels morts i que el seu cos no havia vist la corrupció.
"A aquest Jesús, doncs, Déu l'ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l'ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l'Esperit Sant promès, i ara l'ha abocat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Crist ha ressuscitat d'entre els morts i no mor més!
Ell ens espera a Galilea !
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Las primeras lecturas de las celebraciones eucarísticas de las semanas posteriores a la Pascua están tomadas de los Hechos de los Apóstoles, como para mostrar el fruto que brota del misterio de la Pascua. El apóstol anuncia que Jesús ha vencido el mal y la muerte y ha instaurado un mundo nuevo, más justo y para todos. Aquel joven profeta de Nazaret, después de realizar milagros y curaciones -afirma Pedro-, se entregó voluntariamente a la violencia del mal. Fue condenado a muerte y puesto en la cruz. Pero el Padre le resucitó, liberándole de la angustia de la muerte. Su obediencia a Dios, su entrega a la voluntad del Padre y el amor sin límites por los hombres le valieron la resurrección. "A este Jesús, Dios le resucitó", dice Pedro a la multitud. Es el Evangelio de la Pascua. Es el corazón de la predicación cristiana que ha atravesado los siglos desde aquel día y ha llegado hasta nosotros. De hecho, se nos entrega de nuevo en estos días para que, a nuestra vez, sigamos comunicándola por todo el mundo. Todos, conscientemente o no, la esperan. El Jesús que Pedro anuncia es el Jesús del Evangelio, es decir, el que amó a todos hasta el punto de tomar sobre sí el pecado de todos; y, entregándose a la muerte por amor, la venció para siempre. Si hasta entonces la muerte ponía fin a toda vida, desde aquel día sucede lo contrario: la vida vence a la muerte, el amor vence al mal. Los profetas lo habían anunciado. Con Jesús esta profecía encuentra su cumplimiento; y Pedro, a través del testimonio de los discípulos de todos los tiempos, sigue diciendo: "A este Jesús Dios le resucitó; de lo cual todos nosotros somos testigos".
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
