Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Aquest és l'Evangeli dels pobres,
l'alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Isaïes 65,17-21
Crearé un cel nou i una terra nova.
Ningú no es recordarà del passat,
no hi pensarà mai més.
Alegreu-vos, exulteu amb una joia eterna
pel que jo crearé:
crearé una Jerusalem joiosa,
el seu poble desbordarà d'alegria.
Jo mateix exultaré per Jerusalem
i m'alegraré pel meu poble.
No s'hi sentirà mai més cap plor
ni cap crit de dolor.
Ja no hi haurà nadons
que visquin pocs dies,
ni adults que no arribin
a una llarga vellesa.
Morirà jove qui mori a cent anys,
i tindran per maleït el qui no hi arribi.
Construiran cases i les habitaran,
plantaran vinyes i en menjaran els fruits.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El Fill de l'home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ya desde hace algún tiempo los exiliados han regresado a Jerusalén, pero les cuesta trabajo regresar con el corazón al Señor. Isaías quiere sacar al pueblo de la resignación en la que ha caído tras el regreso del exilio, como si ya no hubiera ninguna esperanza para el futuro. La Palabra de Dios vuelve a resonar, despierta del letargo y libera de la resignación. El Señor interviene y concede a su pueblo una nueva visión, un nuevo sueño, una nueva energía. Renueva así su gran designio de hacer de todos los pueblos una única y gran familia, y de Jerusalén la ciudad de todos: "Sin que se oiga allí jamás lloro ni quejido"... "No habrá allí jamás niño que viva pocos días, o viejo que no llene sus días, ... y el que no alcance los cien años será porque está maldito". Es un sueño que se destaca aún hoy en toda su profecía, para que los pueblos venzan la tentación de encerrarse cada uno en los propios horizontes limitados. Por desgracia, continuamos asistiendo a la fragmentación del mundo, seguimos haciéndolo pedazos -podríamos decir- con la ilusión de que de ese modo cada uno se podrá salvarse a sí mismo. Es la ilusión amarga del individualismo que está destruyendo el nosotros de los pueblos, que es el sueño de Dios para el mundo. Ha llegado el tiempo de proponer de nuevo la visión universal de la salvación para todos los pueblos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
