I de Cuaresma Llegir més
I de Cuaresma
Primera Lectura
Deuteronomi 26,4-10
El sacerdot rebrà la cistella de les teves mans i la deixarà davant l'altar del Senyor, el teu Déu. Després, a la presència del Senyor, el teu Déu, diràs això:
""El meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte i va viure-hi com a immigrant amb les poques persones que l'acompanyaven. Allà es convertí en una gran nació, forta i nombrosa. Els egipcis ens maltractaren, ens oprimiren i ens imposaren treballs pesats. Llavors vam implorar l'ajut del Senyor, Déu dels nostres pares, i ell escoltà el nostre clam: veié la nostra dissort, les nostres penes i la nostra opressió. El Senyor ens va fer sortir d'Egipte amb mà forta i amb braç poderós, enmig de gestes esglaiadores i entre senyals i prodigis; ens va fer entrar en aquest lloc i ens donà aquest país, un país que regalima llet i mel. Per això porto aquestes primícies dels fruits de la terra que tu, Senyor, m'has donat."
"Deixa llavors la cistella a la presència del Senyor, el teu Déu, i prosterna't davant d'ell.
Salm responsorial
Salm 90 (91)
Antífona
Ets la muralla, Senyor, on m'emparo.
? Tu que vius a recer de l'Altíssim
i fas nit a l'ombra del Totpoderós,
? digues al Senyor: ?Ets la muralla on m'emparo,
el meu Déu, en qui confio.?
? Ell et guardarà del parany del caçador
i del flagell de la pesta;
= t'abrigarà amb les seves plomes, †
trobaràs refugi sota les seves ales:
la seva fidelitat et serà escut i cuirassa.
? No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
? ni la pesta que ronda en la fosca
o l'epidèmia que a migdia fa estralls.
= Ni que en caiguin vora teu un miler †
o deu mil al teu costat,
a tu res no et tocarà.
? Només obrir els ulls,
veuràs la paga que reben els injustos.
? Quan deies: ?M'emparo en el Senyor?,
feies de l'Altíssim el teu refugi.
? No et passarà res de mal
ni s'acostarà a casa teva cap desgràcia,
? perquè donarà ordre als seus àngels
de guardar-te en tots els camins.
? Et duran a les palmes de les mans
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres;
? trepitjaràs lleopards i escurçons,
passaràs sobre lleons i sobre dracs.
? ?Ja que m'estima, jo l'alliberaré,
el sostindré perquè coneix el meu nom.
= Sempre que m'invoqui, l'escoltaré, †
estaré vora d'ell en els perills,
el salvaré i l'ompliré de glòria;
? saciaré el seu desig de llarga vida,
li mostraré la meva salvació.?
Segona Lectura
Romans 10,8-13
Més aviat l'Escriptura diu: La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor. Aquesta és la paraula que creiem i que proclamem: Si amb els llavis confesses que Jesús és el Senyor i creus en el teu cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat. Qui creu de cor, rep la justícia; qui confessa amb els llavis, obté la salvació. Diu l'Escriptura: Cap dels qui creuen en ell no quedarà confós. No hi ha, doncs, diferència entre els jueus i els no jueus, ja que tots tenen el mateix Senyor, generós amb tothom qui l'invoca. En efecte, tots els qui invoquin el nom del Senyor se salvaran.
Lectura de l'Evangeli
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 4,1-13
Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. En tots aquells dies no va menjar res, i quan s'hagueren acabat, va tenir fam. El diable li digué:
-Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa.
Però Jesús li va respondre:
-L'Escriptura diu: L'home no viu només de pa.
Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món i li digué:
-Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu.
Jesús li respongué:
-Diu l'Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell.
Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple i li digué:
-Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres.
Jesús li contestà:
-Diu l'Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu.
Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al temps oportú.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Ahir vaig ser sepultat amb Crist,
avui ressuscito amb tu que has ressuscitat,
amb tu vaig ser crucificat:
recorda't de mi, Senyor, en el teu Regne.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Homilia
El miércoles pasado, mientras se nos imponía sobre la cabeza un puñado de ceniza, escuchamos repetir, uno por uno: "Recuerda que polvo eres y en polvo te convertirás". Con estas palabras y este gesto ha comenzado el camino cuaresmal. La conciencia de nuestra debilidad, nuestra fragilidad y nuestra miseria es el primer paso a cumplir para encaminarnos hacia el Señor. Sabemos que él no nos abandona, como está escrito: él "levanta del polvo al humilde" (1 S 2,8). En esas palabras severas que hemos escuchado hay también un anuncio de alegría. Sí, el polvo que somos será resucitado en la Pascua. Este tiempo de Cuaresma es un momento oportuno para reconocer nuestra debilidad y nuestro pecado, pero también la misericordia de Dios para con todos. El Señor es nuestra salvación. Ésta era la conciencia que sostenía al pueblo de Israel en su camino, como recuerda el libro del Deuteronomio: "Los egipcios nos maltrataron, nos oprimieron y nos impusieron dura servidumbre. Nosotros clamamos al Señor... él escuchó nuestra voz; vio nuestra miseria, nuestras penalidades y nuestra opresión, y el Señor nos sacó de Egipto con mano fuerte y brazo extendido... y nos dio esta tierra, tierra que mana leche y miel" (Dt 26,6-9). Era la oración de reconocimiento ante la poderosa y liberadora misericordia de Dios que se recitaba en ocasión de la fiesta de las primicias. Hoy, mientras nos encaminamos hacia la Pascua, hacemos nuestras estas palabras. La Cuaresma es una invitación insistente, repetida y afectuosa, para nosotros, que tantas veces preferimos las soluciones fáciles, nos cuesta elegir la humillación que comporta una disciplina de corazón, y buscamos tener siempre abiertas todas las opciones.
Es el camino que recorrió también Jesús, como muestra el Evangelio de las tentaciones. Estas llegan al final de cuarenta días de ayuno, cuando Jesús se encontraba al extremo de sus fuerzas. Lucas señala que "entonces" (es decir, cuando tuvo hambre) el diablo se acercó para tentarlo. En efecto, la tentación -toda tentación- se insinúa en los pliegues de nuestra debilidad, de nuestra fragilidad, para parecer al menos razonable. ?Qué hay más razonable que comer un poco de pan después de cuarenta días de ayuno? Es la naturaleza de la primera tentación: "Di a esta piedra que se convierta en pan". Y también es normal el deseo de poseer los reinos de la tierra: "Te daré todo el poder y la gloria de estos reinos". Bastaba que Jesús se postrase. ¡En efecto, ante cuántos ídolos nos postramos fácilmente sin demasiados escrúpulos! Y está también la tentación de plegar incluso a Dios a nosotros mismos, llegando a reprocharle si no está atento a nuestras exigencias.
Las tentaciones referidas por el Evangelio son emblemáticas, y todas empujan a concentrarse sobre uno mismo, a poner en el centro del mundo el propio yo. Es la tentación de querer acomodar todo a uno mismo. Jesús ha querido someterse a estas tentaciones y nos enseña cómo superarlas, alejando al Tentador y eligiendo seguir el plan del Padre para la salvación de todos. Jesús ha vencido las tentaciones respondiendo siempre con la Palabra de Dios. Este tiempo se nos da para alimentarnos de la palabra del Señor, no lo desperdiciemos. "Si hoy escucháis su voz, no endurezcáis vuestros corazones". Descubriremos lo que significa: "No solo de pan vive el hombre, sino de toda palabra que sale de la boca de Dios" (Mt 4,4). Con la Palabra de Dios en la mente y en el corazón sabremos estar junto a Jesús y vivir con él su misma pasión por la salvación del mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.