Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Isaïes 58,9-14
Quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà;
quan cridis auxili, ell et dirà: Aquí em tens!
Si treus de casa teva tots els jous
i no assenyales amb el dit per acusar,
si dónes el teu pa als famolencs
i satisfàs la fam dels indigents,
llavors la teva llum s'alçarà en la foscor,
el teu capvespre serà clar com el migdia.
En tot moment el Senyor et conduirà,
en ple desert saciarà la teva fam,
et farà fort i vigorós
i seràs com un hort amarat d'aigua,
com una font que mai no s'estronca.
Reconstruiràs les ruïnes antigues,
consolidaràs els fonaments abandonats segles i segles.
Et diran: Reconstructor de muralles,
repoblador de ciutats.""
"Si t'abstens de treballar en dissabte
i de vetllar pels teus interessos en aquest dia sant;
si tens el dissabte per un dia de delícies,
si el consideres un dia de glòria consagrat al Senyor;
si l'honores i no t'ocupes de cap feina,
no mires pel teu interès
ni et dediques a parlar sense mida,
llavors trobaràs en mi, el Senyor, les teves delícies.
Et conduiré als cims invencibles
i t'alimentaré de l'heretat de Jacob, el teu pare.
Jo mateix, el Senyor, he parlat."
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El pasaje de Isaías continúa la reflexión sobre el ayuno agradable a Dios. De nuevo se insiste en que debe ser fuente de liberación para los oprimidos. Se debe evitar tanto el "apuntar con el dedo", es decir, el juicio malvado, y el hablar mal, prácticas tan difundidas incluso hoy día. El texto retoma una afirmación de los versículos precedentes, en la cual se decía "cuando ofrezcas al hambriento de lo tuyo". No se trata solo de compartir el alimento con quien tiene hambre. sino de compartirse uno mismo, compartir el propio corazón. El ayuno que Dios desea se convierte en compartir la propia vida con los pobres. Esta elección, que compromete personalmente, conduce a un cambio profundo en la propia existencia. Las consecuencias descritas en los versículos siguientes son claras: el Señor guiará a quien elige servir a los pobres, le dará fuerza, le hará ser "como huerto regado, o como manantial cuyas aguas nunca faltan". El amor por los pobres cambia radicalmente la vida y la hace punto de referencia para los demás, fuente de vida para el mundo: "se te llamará Reparador de brechas, y Restaurador de senderos frecuentados". Quien sirve a los pobres hace habitable una ciudad en ruinas. El texto añade una última invitación relacionada con el sábado, el día del Señor. Existe verdaderamente una profunda unidad entre el recordar al Señor en su día y el amor por los pobres. Sin la escucha de la Palabra de Dios, sin el recuerdo de su amor, cada uno será preso de sí mismo y vivirá una religiosidad exterior, llena de prácticas sin un centro ni un corazón.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
